EFESIS 1:1-2

L’epístola de Pau adreçada a l’Església d’Efes, es va escriure deu anys després de l’inici de l’obra en aquella ciutat de la província d’Àsia (61 dC.). Aleshores l’apòstol es trobava a Roma, empresonat, esperant la resolució de la seva apel·lació al Cèsar (3:1; 4:1).
És un escrit eminentment didàctic, i el seu tema central és l’Església. El fet que no trobem referències personals, quelcom propi de Pau, especialment quan escrivia a una Església que havia establert, podria ser perquè esperava que la carta també arribés a la resta d’Esglésies establertes a partir d’Efes, a la província romana d’Àsia.
L’encarregat de portar la carta sembla que fou Tíquic (6:21).
Una primera lectura de l’epístola ens permet veure una part inicial, on Pau expressa la seva lloança al Déu tri, i els temes i les pregàries que presenta a Déu a favor dels germans (capítols 1 a 3); i una segona part, que comença amb un “us exhorto”, i que dóna indicacions concretes als germans sobre com s’ha de viure la vida cristiana, en la seva doble vessant eclesial i personal –com dues realitats interrelacionades– (capítols 4 a 6). És clar que fa una introducció (1:1-2), i una conclusió (6:21-24), com en totes les epístoles.

Introducció (1:1-2)
La primera cosa que fa Pau és identificar-se, ho fa com a apòstol de Jesu-Crist, que presenta com una tasca, més que no pas com un càrrec, la qual porta a terme en obediència a la voluntat de Déu.
També identifica els receptors, qualitativament, com a sants i fidels en Crist-Jesús, i pel lloc on s’apleguen com a Església, Efes.