dissabte, 8 agost de 2009

INTRODUCCIÓ

Pau va escriure aquesta epístola des de la ciutat d’Efes (1Co 16:8, 19), cap a l’any 54/55 d. C., durant la primera part del seu tercer viatge missioner. Aleshores feia ja uns 3/4 anys que havia marxat de Corint. L’Església li havia escrit una carta demanat orientació sobre diferents circumstàncies que vivien, i per a les quals els calia l’ajut apostòlic. Però, els de la casa de Cloe, li havien donat una informació addicional, explicant-li la greu situació espiritual que s’estava vivint allí, que amenaçava de trencar l’Església.
Sota la inspiració de l’Esperit Sant, Pau escriu a l’Església per enfrontar aquesta triple necessitat: a) la divisió existent (capítols 1 a 4); b) denunciar certs pecats que estaven tolerant (capítols 5 i 6); i c) respondre les preguntes que li havien fet (capítols 7 a 15).

L’objectiu de Pau era fer-los recordar la necessitat que tenien de viure vides santes, personalment i com a Església. Aquesta és una de les raons per les quals comença l’epístola recordant que ells eren “santificats”, i que havien estat cridats “com a sants”.

LA SITUACIÓ DE TRENCAMENT QUE VIVIA L'ESGLÉSIA

Pau, com el Senyor, mai deixa de reconèixer l’obra divina en els redimits, i així ho fa també a l’inici d’aquesta carta als corintis. Quan recorda com la gràcia ha obrat en ells, dóna gràcies a Déu per ells, i per com han estat enriquits espiritualment, “en la mesura que el testimoni de Crist” s’ha afermat en ells (1:4-9).
Però els “de la casa de Cloe” li havien comunicat que “hi havia baralles” entre ells. No queda clar si aquests germans havien fet servir el mot “baralles”, o solament havien descrits els fets, i Pau aplica el mot a la situació, després de fer servir “divisions” en el versicle anterior.

El primer que veiem, és que el mot baralles és plural, indicant que no era un fet puntual, ni estava motivat per un fet únic: havia esdevingut una trista constant, que els havia situat en una espiral sense sortida. El mot grec està traduït com a “baralles” als corintis (1Co 1:11; 3:3; 2Co 12:20), als gàlates (5:20), i a Timoteu (1Tm 6:4); “rivalitats”, als romans (Rm 1:29; 13:13); “dissensions”, als filipencs (Fl 1:15); i “discussions”, a Titus (Tt 3:9). Aquestes diferents accepcions del mot ens permet veure la situació en tota la seva gravetat.

Però Pau no vol quedar-se en un mot, per això els fa saber quins són els fets que descriu com a “baralles”: “Amb això vull dir que cadascun de vosaltres diu: Jo sóc de Pau; o: Jo d’Apol·los; o: Jo de Quefes; o: Jo de Crist” (1:12). Pau sabia que ha Corint s’havien format quatre grups enfrontat (partits), que feien servir com a etiqueta el nom de tres ministres de Senyor (Pau, Apol·los i Pere) i el del mateix Crist.


Primera argumentació

Pau els porta a considerar que les baralles estan fora de lloc en l’Església per tres raons: a) Crist no està dividit, i l’Església és el cos de Crist; b) cap servent de Déu ha estat crucificat per ells, cap els ha redimit; d) cap cristià ha estat batejat en el nom de cap servent de Déu, per viure per a ell (1:13). Tot això és el que estaven afirmant amb la seva actuació, un fet que estava fora de lloc en l’Església de Déu, i portava a perdre el testimoni com a Església de Crist enmig del món.

Havien de recordar la centralitat de la creu de Crist, de Crist crucificat, i la seva proclamació: la paraula de la Creu (1:17, 23). Això implicava gaudir del poder i de la saviesa de Déu (1:24).

Havien de recordar que no podien pretendre ser humanament el que no eren: “…no hi ha gaires savis segons la carn, ni gaires poderosos, ni gaires nobles” (1:26-29).

Havien de recordar que la saviesa espiritual, centrada en la persona i l’obra de Crist (1:24, 30), solament la podien evidenciar els espirituals, aquells que discernien totes les coses, i no són jutjats de ningú, perquè actuen segons la ment de Crist (2:15-16).


Segona argumentació

Si calia definir la condició espiritual dels membres de l’Església de Corint, en general, Pau els havia de descriure com a “carnals, com a infants en Crist” (3:1). Però ells no es consideraven “nens”, ja tenien 5 anys de creients, ja eren madurs, no els mancava cap do, eren savis… Pau argumenta aquesta afirmació recordant-los que, tot i que va romandre amb ells un any i mig, no els va poder arribar a donar ensenyaments profunds, perquè no els podien pair aleshores ni ara. L’evidència pràctica d’això era: l’enveja (“
zélos”,) baralles i divisions (“dikhostasíai”, cismes) que hi ha entre ells, que forma part de les obres de la carn (Ga 5:20); i l’afirmació carnal “Jo sóc de Pau… Jo d’Apol·los” (3:4), que mostra que no havien entès el lloc dels servidors del Senyor en la seva obra (veure 3:5-10).

La seva maduresa cristiana era responsabilitat d’ells, ja que Pau va plantar, Apol·los regà, i Déu volia donar el creixement (3:6). O, fent servir una altra il·lustració, Pau va posar el fonament com a arquitecte expert, un altre va edificar damunt, però calia que cadascú mirés com hi edificava, ja que davant del Tribunal de Crist tot es manifestarà (3:10-15).

El mantenir-se en santedat, com a santuari de Déu que és el seu cos, també era responsabilitat d’ells (3:15-16); i amb aquestes paraules s’avançava al que els havia de dir en la següent secció.

El gloriar-se en els homes, fins i tot en el servidors del Senyor, mostrava la “saviesa” humana, que s’oposa a la divina, en aquells que actuen d’aquesta manera.


Els motius d’aquestes paraules

El primer era que “ningú no s’infli a favor de l’un i en contra de l’altre” (4:4-13). Per això ho ha exemplificat en ell i en Apol·los.

El segon és amonestar-los com a fills estimats, no avergonyir-los (4:14-15).
El tercer motiu era exhortar-los perquè fossin imitadors d’ell, com ho era de Crist, preparant-se per a la seva vinguda (4:16-21).

divendres, 13 febrer de 2009

EFESIS 1:1-2

L’epístola de Pau adreçada a l’Església d’Efes, es va escriure deu anys després de l’inici de l’obra en aquella ciutat de la província d’Àsia (61 dC.). Aleshores l’apòstol es trobava a Roma, empresonat, esperant la resolució de la seva apel·lació al Cèsar (3:1; 4:1).
És un escrit eminentment didàctic, i el seu tema central és l’Església. El fet que no trobem referències personals, quelcom propi de Pau, especialment quan escrivia a una Església que havia establert, podria ser perquè esperava que la carta també arribés a la resta d’Esglésies establertes a partir d’Efes, a la província romana d’Àsia.
L’encarregat de portar la carta sembla que fou Tíquic (6:21).
Una primera lectura de l’epístola ens permet veure una part inicial, on Pau expressa la seva lloança al Déu tri, i els temes i les pregàries que presenta a Déu a favor dels germans (capítols 1 a 3); i una segona part, que comença amb un “us exhorto”, i que dóna indicacions concretes als germans sobre com s’ha de viure la vida cristiana, en la seva doble vessant eclesial i personal –com dues realitats interrelacionades– (capítols 4 a 6). És clar que fa una introducció (1:1-2), i una conclusió (6:21-24), com en totes les epístoles.

Introducció (1:1-2)
La primera cosa que fa Pau és identificar-se, ho fa com a apòstol de Jesu-Crist, que presenta com una tasca, més que no pas com un càrrec, la qual porta a terme en obediència a la voluntat de Déu.
També identifica els receptors, qualitativament, com a sants i fidels en Crist-Jesús, i pel lloc on s’apleguen com a Església, Efes.

EFESIS 1:3-3:21

La part d'adoració i intercessió (1:3-3:21)


Una benedicció, lloança a Déu, en la seva unitat i en la seva diversitat personal (1:3-23)
Pau fa servir un mot, “eulogetós”, que sempre es fa servir referint-se a Déu. Tres vegades el trobem utilitzat com Pau ho fa aquí al Nou Testament: per Zacaries (Lc 1:68), per Pere (1Pe 1:3) i pel mateix Pau als corintis (2Co 1:3). Unes altres tres vegades, es fa servir per indicar que Déu és digne de lloança (Rm 1:25; 9:5; 2Co 11:31). I un cop més, es fa servir com a nom propi de Déu (Mc 14:61).
I és que Pau comença la seva epístola transcrivint la seva lloança a Déu, per tot allò que ha fet a favor dels redimits, individualment i col·lectivament, fent servir la primera persona del plural: nosaltres.
La primera benedicció l’adreça a Déu, en la persona del Pare (1:3-6). Ja que ell ens ha beneït amb tota benedicció espiritual (v. 3), ens va elegir per ser sants i irreprensibles (v.4) i ens va predestinar per ser adoptats com a fills (v. 5). El propòsit principal de l’obra de Déu Pare a favor nostre ha estat perquè fóssim per a la lloança de la glòria de la seva gràcia (v. 6).
La segona benedicció l’adreça a Déu, en la persona de l’Estimat (1:7-12). Ja que en ell tenim la redempció i la remissió de les ofenses per gràcia (vv. 7-8), ens ha fet conèixer el misteri de la seva voluntat (vv. 9-10) i ens ha fet possessió seva (v. 11a). Tot això amb el propòsit que siguem per a la lloança de la seva glòria (v. 12).
La tercera benedicció l’adreça a Déu, en la persona de l’Esperit Sant (vv. 13-14). Ja que ell ens ha estat donat com a segell, per haver escoltat i cregut la Paraula de la veritat, l’Evangeli (v. 13), i és les arres de la nostra herència, la redempció (v. 14a). El propòsit principal de tot això ha estat que siguem per a la lloança de la seva glòria (v. 14).
L’obra de Déu en nosaltres l’ha obrat Déu Pare i Fill i Esperit Sant; és una obra única, però amb diferents aspectes, que ens ha de portar a viure en lloança permanent.

De la lloança a l’acció de gràcies intercessora (1:15-21)
Seguint els ensenyaments que el Senyor Jesús va donar als seus deixebles sobre la pregària (Mt 6:9; Lc 11:2), primer cal lloar Déu, abans de començar a demanar-li. Pau fa el mateix aquí, en primer lloc lloa Déu, i després intercedeix.
El mot que fa servir, “eukhàriston”, indica reconeixement. Sovint Pau diu als germans que dóna gràcies a Déu per ells (Rm 1:8; 1Co 1:4; Fi 1:3; Col 1:3; 1Te 1:2; 2Te 1:3; Flm 1:4). Aquí també ho fa, d’una manera que sembla indicar el que dèiem abans, que l’abast de la carta sembla que anava més enllà del grup inicial que Pau va deixar establert, i això d’una manera acurada, com a Església en aquella ciutat. Uns altres l’havien informat de la fe i del seu amor d’ells, i això fa que Pau: a) doni gràcies a Déu per l’obra de gràcia en els efesis, així com per llur creixement; b) intercedeixi per ells, perquè Déu els doni esperit de saviesa i de revelació en el coneixement de Crist, i també il·luminació per conèixer l’esperança de la seva vida, la riquesa de glòria de la seva herència en el sants, i la super abundant grandesa del seu poder envers els creients.

La primera figura de l’Església (1:22-23)
Enmig de la seva pregària intercessora, Pau descriu l’Església com el Cos de Crist. Arriba a aquesta presentació després d'explicar com Déu va “operar” en el Crist redemptor un cop acabà la seva obra: ressuscitant-lo, i glorificant-lo a la seva dreta als cels per sempre.
El Crist glorificat als cels ha estat donat pel Pare com a cap “sobre totes les coses” a l’Església, como un tot en el sentit Universal geogràficament i temporalment (des de la Pentecosta fins a la seva vinguda per ella). Però si Crist és el cap de l’Església, ella és el seu cos, descrivint una vinculació i dependència vital. Ella té “la plenitud d’aquell que ho omple tot en tots”. Els peus de Crist, sota el que el Pare va sotmetre totes les coses, són els peus de l’Església, que en i per la seva vinculació al Crist gaudeix d’una posició i privilegi mai pensants.
Aquesta no és una experiència personal, com el que fins ara hem considerat, és col·lectiva, i no la podem gaudir pràcticament fora de la nostra comunió amb el Cos de Crist. El Cos de Crist no és una estructura humana organitzativa, és una realitat espiritual que cada Església local ha de manifestar.

L’obra de Déu en nosaltres com a morts en les ofenses i pecats (2:1-10)
Pau descriu la condició dels efesis creients, abans de creure l’Evangeli, amb tres verbs: ésser, caminar i viure. “Éreu” indica la condició espiritual en què es troben aquells que encara gaudeixen de vida física en aquesta terra, sense gaudir d’una vida de comunió amb Déu, degut a les ofenses i pecats comesos contra ell. Per això pot dir-los que, tot hi ésser morts, “caminaven”, es comportaven d’acord amb els paràmetres d’aquest món sota del pecat i del diable, el príncep de la potestat de l’aire. I que es movien impulsats per desitjos carnals. Tot això els feia que estiguessin mort i sota.la ira de Déu
Però la misericòrdia i l’amor de Déu, manifestats en la persona del Crist, en gràcia i per mitjà de la fe en ell, els va donar una nova vida, els va ressuscitar i els va glorificar: com a testimoni de la gràcia i de la bondat divina. Havien esdevingut una nova creació divina per caminar i viure d’acord a la voluntat de Déu.

L’obra de Déu en nosaltres com a gentils (2:11-3:13)
Després, Pau els parla de la lamentable condició que tenien com a gentils, com aquells que no formaven part del poble de Déu: sense Redemptor, sense formar part del poble de Déu, sense ser beneficiaris de les seves promeses, sense esperança i sense Déu en el món. Una condició certament tràgica.
Però, per la sang del Crist, havien estat apropats a totes aquestes benediccions. En ell, els dos pobles havien estat fets un de sol, enderrocat el mur de separació que hi havia. En la seva carn, havia abolit l’enemistat, per fer un nou home del jueu i del gentil. En el seu cos, els havia reconciliat per mitjà de la creu. Això que va fer, li va permetre anunciar la pau, i l’obertura de l’accés al Pare en ell, i en un sol Esperit.
Després d’aquesta descripció, afirmant que tots els creients són “conciutadans amb els sants i familiars de Déu”, introdueix la figura de l’Església com un edifici, en concret com un temple sant en “creixement”, dedicat a ser habitació de Déu en l’Esperit.
Pau ja ha fet servir els mots “misteri” i “administració” abans, per parlar del “misteri de la voluntat de Déu” i de “l’administració de la plenitud dels temps”; i ara els torna a fer servir per parlar del “misteri de Crist” i de “l’administració de la gràcia de Déu”.
Tot i que són dos misteris i administracions relacionats, no són els mateixos. El “misteri de la seva voluntat” i “l’administració de la plenitud dels temps”, ens projecten cap al Mil·lenari, quan el Crist es manifestarà sobre la terra com a centre i sobirà. Però, fins que arriba aquell moment, el “misteri del Crist” es revela amb tota la seva intensitat en “l’administració de la gràcia de Déu”, el període que abasta des de la Pentecosta fins a la vinguda del Senyor pels seus abans de la Tribulació.
En concret, el “misteri del Crist” és que els gentils són cohereus i membres del mateix cos i coparticipants de la seva promesa en el Crist per mitjà del Evangeli amb els jueus (3:6). Els apòstols i els profetes havien rebut la revelació clara d’aquesta veritat, que fins aleshores era una ombra a l’Antic Testament. Pau havia estat escollit per Déu com a ministre d’aquest misteri per a tots, i particularment per als gentils; a fi que l’Església el fes conèixer als principats i a les potestats en els àmbits celestials.

Pregant per... (3:13-21)
Tot això porta novament a Pau ha aixecar una nova pregària intercessora a favor dels receptors de l’epístola, davant la possibilitat que els germans es descoratgessin davant les tribulacions de Pau per ells. Pau no demana a Déu coses impossibles, ni res que no sigui d’acord a la seva voluntat, li demana que obri d’acord al seu caràcter a favor dels creients. En primer lloc demana a Déu que els doni “de ser enfortits amb poder en l’home interior per mitjà del seu Esperit” (3:16). En segon lloc, que “el Crist habiti per la fe” en els seus cors, perquè siguin capaços de comprendre col·lectivament les dimensions de l’amor de Crist. Ell és conscient que no demana un impossible a Déu, que pot donar-los molt més del que li demana, per això el glorifica per la resposta, un cop acaba de fer la petició.

EFESIS 4-6

"Us exhorto": com s'ha de viuere la vida cristiana, en la doble vessant eclesial i personal

Els primers capítols de l’epístola preparen la ment i el cor dels receptors per rebre com cal l’exhortació de Pau. Normalment l’apòstol exhorta els germans en base a com Déu ha actuat en benefici d’ells, sigui fent referència a la persona del Pare (Rm 12:1), a la del Fill (Rm 15:30; 1Co 1:10; 2Co 10:1) o a la de l’Esperit Sant (Rm 15:30). Però en aquesta ocasió no necessita afegir res més, el que ha estat dit als capítols anteriors compleix aquesta funció.
Pau, en nom de Déu, els fa l’exhortació com a “presoner en el Senyor”.

L’exhortació (4:1-2)
L’exhortació és a “caminar”, a viure i conduir-se al llarg de la vida com correspon a la vocació de tot cristià. Cal adonar-se de l’ordre en què es dóna l’exhortació: primer és la vocació a la qual Déu ens ha cridat en Crist, que implica viure d’acord amb allò que ell ens ha fet; i després ve el cridat a un servei específic, segons el do rebut per gràcia. Això no ho hem d’oblidar.
Pau concreta, tot seguit, en què consisteix aquesta manera de “caminar”. El primer tret és la humilitat, que implica considerar-se un mateix com a inferior als altres, actuant en conseqüència (Fil 2:3; 1Pe 3:20). Associada a ella hi és la mansuetud, que és un tret característic de Crist, i part del fruit de l’Esperit Sant (2Co 10:1; Ga 5:23). Un altre és la longanimitat, també un tret del Pare i de Crist (1Pe 3:20; 2Pe 3:15), així com una part del fruit de l’Esperit Sant (Ga 5:22). I també el suportar-se mútuament amb amor.

Com es concreta comunitàriament l’exhortació (4:3)
La unitat obrada per l’Esperit Sant entre tots els renascuts, i que espiritualment no es pot trencar, esdevé responsabilitat dels creients el mantenir-la en la pràctica. El seu vincle o lligam, és la pau, l’harmonia, fruit de la justificació i de l’Esperit Sant (Rm 5:1; Ga 5:22). Sense esforç ni diligència, sol·licitud, es trenca; per això cal vigilar-la com una preuada possessió present i treballar per preservar-la. És una tasca espiritual de la qual tots els redimits som responsables, que va més enllà d’un aspecte formal. No pot ser unitat en la divisió, ni unitat de mínims, ni unitat organitzativa.

Com es concreta doctrinalment (4:4-6)
És important l’ús repetit del numeral 1, que es fa en aquests versicles: sis vegades. Constitueix un desafiament per a nosaltres, i no ens permet alternatives més “realitzables” des de la perspectiva humana.
Un sol cos, és una de les maneres com Pau descriu l’església: sense divisions, gaudint d’una mateixa vida i estructurada harmoniosament. Tota església local, existint i actuant com a cos, té la responsabilitat de treballar perquè això esdevingui una realitat entre les veritables esglésies cristianes, aquelles que es troben formades per veritables renascuts.
Un sol Esperit, recorda la necessitat que cada membre del cos visqui sota l’acció de l’Esperit Sant, per poder exercir així la seva funció benèfica com a membre a favor dels altres.
Una sola esperança, un objectiu i aspiració comuna celestial, i en el camí experimentant com som transformats a la imatge de Crist.
Un sol Senyor, no permetent que res ni ningú usurpi el lloc que únicament correspon a Crist com a cap del cos.
Una sola fe, una expressió comuna de la veritat de Déu, sense parcialitzacions ni arranjaments humans.
Un sol baptisme, una manera comuna de testificar de la salvació per gràcia.
Un sol Déu i Pare, ja que la unitat cristiana es fonamenta en la unitat Trinitària, i en Déu troba el seu origen: de tots, per damunt de tots, per tots i en tots nosaltres.

La diversitat que no trenca la unitat (4:7-16)
La diversitat a la qual aquí es fa referència, és aquella que hi ha entre els membres del cos en base al lloc que ocupen i a la funció que realitzen a favor de tots.
Tota acció divina es fonamenta en l’obra de la Creu, que té els seus antecedents en l’eternitat passada i es projecta fins a l’eternitat futura; però que té l’exaltació de Crist als cels com a moment a partir del qual ell va proveir la seva Església amb persones capacitades espiritualment per atendre totes les seves necessitats. Uns van ser donats una vegada i per sempre, els apòstols i els profetes, establerts en el fonament de l’Església (Ef 2:20), que únicament es posa una vegada. Uns altres són donats al llarg de tota la dispensació de la gràcia: evangelistes i pastors i mestres. La tasca d’ells és perfeccionar els sants per al servei cristià i l’edificació del cos, i fer-los créixer en Crist. Tot i que ells són únicament instruments en la mà de Déu, que és qui fa l’obra.

Caminar dignament implica deixar de caminar com ho fèiem abans (4:17-32)
Pau diu clarament que per caminar com a cristians, cal deixar de caminar com ho fan els gentils, i explica el que vol dir tot seguit. També diu que cal deixar de banda l’home vell, per renovar l’esperit de l’enteniment i vestir-se de l’home nou. I seguidament passa als detalls, indicant el que cal deixar, per què s’ha de substituir, i quines són les raons.
La mentida, l’enutjar-se pecant, el robar, les paraules corruptes, l’entristir l’Esperit Sant, l’amargor, l’enuig, la ira, la cridòria i la malícia, s’ha de deixar; per parlar la veritat, treballar, parlar edificant, ser benignes, compassius i perdonadors. Ja que som membres amb els altres cristians del cos de Crist, no hem de pecar, no hem d’acabar el dia enutjats, no hem de donat lloc al diable, hem de procurar tenir béns per ajudar els necessitats, hem de ser de benefici per als oients: Déu ens ha perdonat.

Hem de ser imitadors de Déu (5:1-20)
Com un fill pot imitar el seu pare, en la nostra condició de fills de Déu, estem capacitats i tenim l’obligació d’imitar al nostre Pare Déu per mitjà de l’Esperit Sant. Pau presenta tres maneres de “caminar” que evidenciaran aquesta realitat: en amor, com a fills de llum i com a savis.
Per caminar en amor, hem de considerar i seguir l’exemple de l’amor sacrificial de Crist. Com a sants, no han de ser tema de les nostres converses la fornicació, la impuresa, la cobdícia; ni obscenitats, bajanades ni plagasitats, sinó ser agraïts.
Per caminar com a fills de llum, hem de manifestar el fruit de l’Esperit Sant, examinar el que és agradable al Senyor i redargüir les obres de les tenebres, a més de no participar en elles.
Per caminar com a savis, hem d’aprofitar el temps, entenent quina és la voluntat de Déu, no embriagant-nos, essent plens de l’Esperit Sant i parlant espiritualment, donant gràcies al Senyor.

Sotmetent-nos (5:21-6:9)
El mot “sotmetre's” és una d’aquelles paraules que sovint es fa servir d’una manera força incorrecta, fins i tot entre els cristians. De vegades, fins i tot es fa servir per exigir una obediència cega i inqüestionable; cosa que fa que oblidem el que ensenya l’Escriptura sobre el tema.
En l’Escriptura trobem una jerarquia de principis, a la llum dels quals s’han d’interpretar les particularitats, que mai no poden negar el principi general. Il·lustrem-lo. És un principi general de primer grau que ens hem de sotmetre a Déu, tot altre sotmetiment es troba en un lloc inferior, i no pot negar el prioritari. Les paraules de Pere a les autoritats del seu moment il·lustrem això (Ft 4:19). Les dues vegades que es fa servir aquest mot al Nou Testament referit a Déu, es diu que és un sotmetiment que té com a propòsit donar-nos victòria davant del diable (Jm 4:7) i donar-nos vida autèntica (He 12:9).
Pel que fa a l’Església, el principi general, el primer en jerarquia es refereix a la relació que tots els creients han de tenir amb el seu Senyor i Salvador: “l’Església està sotmesa a Crist” (Ef 5:24). En aquest sotmetiment, el segon principi general, subordinat a l’anterior, és que entre els creients hi ha d’haver una actitud de sotmetiment mutu, de tots cap a tots, sense cap distinció per raons de sexe, edat, responsabilitat, etc.; i que s’ha de fer en el temor de Déu, i com un acte d’humilitat (Ef 5:21; 1Pe 5:5). Sota aquest principi general s’han d’interpretar els sotmetiments de què es parla tot seguit, sense negar el que és primer en jerarquia.

En el matrimoni (5:22-33)
Aplicant el que hem dit fa un moment, el principi de grau superior establert al versicle 21, requereix que el marit, com a creient, estigui subjecte a la seva muller, com a creient, i viceversa.
El sotmetiment de la muller cristiana al seu marit cristià (pel que diu el context) té com a propòsit manifestar el misteri de la relació existent entre Crist i l’Església. No es un sotmetiment al marit i punt, és un sotmetiment que pressuposa que aquest es troba sotmès a Déu, i ho fa tot per amor sacrificat; d’altra manera seria un sotmetiment a pensaments i desitjos carnals, cosa que estaria contra el principi de sotmetiment a Déu, que és el primer en la jerarquia.

En la família (6:1-4)
Tornem a recordar que el principi general requereix que el pare i la mare com a cristians s’han de sotmetre al seu fill com a cristià, i viceversa.
Sense negar el fet anterior, se'ls demana als fills cristians que obeeixin als seus pares segons el manament de Déu, per gaudir de les benediccions per ell promeses. És un obeir a aquells que els crien en la disciplina i l’amonestació del Senyor; i en cap moment es poden sotmetre a ells quan va en contra del sotmetiment a Déu, que és el primer en la jerarquia.

Entre patrons i treballadors (6:5-9)
També parla a aquells que es trobaven en una situació socio-laborals molt comuna en aquells temps: els amos i els esclaus. Els amos creients havien de sotmetre's als esclaus creients, en la seva condició de creients, i viceversa. Amb tot, això no treia que socio-laboralment els esclaus creients havien de sotmetre's, obeint, als seus amos (el mot apareix a Tit 2:9).
Amb això els esclaus creients estaven servint Déu, i fent el bé; però els amos creients no podien oblidar que tots tenim un Senyor als cels, a qui havien de donar comptes, i per a Déu no hi ha accepció de persones.
El fet que Pau ho requereix, indica que és un acte voluntari, i que entre els cristians és quelcom que no es pot imposar.

Finalment (6:10-20)
Les paraules finals de Pau, abans de la conclusió, eren per recordar als germans la necessitat que tenien de ser “enfortits en el Senyor i en el poder de la seva força”. Això és necessari, ja que la vida cristiana és una batalla espiritual, per a la qual el Senyor ha proveït tot el necessari als seus redimits. El propòsit és resistir i estar ferms, i no conquerir, com alguns pretenen en l’actualitat, com el moviment de “la guerra espiritual”.
Per parar tots els atacs, es compta amb la veritat, la justícia, la preparació de l’evangeli de la pau, la fe i la salvació. Per repel·lir els atacs, es compta amb la Paraula de Déu i la pregària.