EFESIS 4-6

"Us exhorto": com s'ha de viuere la vida cristiana, en la doble vessant eclesial i personal

Els primers capítols de l’epístola preparen la ment i el cor dels receptors per rebre com cal l’exhortació de Pau. Normalment l’apòstol exhorta els germans en base a com Déu ha actuat en benefici d’ells, sigui fent referència a la persona del Pare (Rm 12:1), a la del Fill (Rm 15:30; 1Co 1:10; 2Co 10:1) o a la de l’Esperit Sant (Rm 15:30). Però en aquesta ocasió no necessita afegir res més, el que ha estat dit als capítols anteriors compleix aquesta funció.
Pau, en nom de Déu, els fa l’exhortació com a “presoner en el Senyor”.

L’exhortació (4:1-2)
L’exhortació és a “caminar”, a viure i conduir-se al llarg de la vida com correspon a la vocació de tot cristià. Cal adonar-se de l’ordre en què es dóna l’exhortació: primer és la vocació a la qual Déu ens ha cridat en Crist, que implica viure d’acord amb allò que ell ens ha fet; i després ve el cridat a un servei específic, segons el do rebut per gràcia. Això no ho hem d’oblidar.
Pau concreta, tot seguit, en què consisteix aquesta manera de “caminar”. El primer tret és la humilitat, que implica considerar-se un mateix com a inferior als altres, actuant en conseqüència (Fil 2:3; 1Pe 3:20). Associada a ella hi és la mansuetud, que és un tret característic de Crist, i part del fruit de l’Esperit Sant (2Co 10:1; Ga 5:23). Un altre és la longanimitat, també un tret del Pare i de Crist (1Pe 3:20; 2Pe 3:15), així com una part del fruit de l’Esperit Sant (Ga 5:22). I també el suportar-se mútuament amb amor.

Com es concreta comunitàriament l’exhortació (4:3)
La unitat obrada per l’Esperit Sant entre tots els renascuts, i que espiritualment no es pot trencar, esdevé responsabilitat dels creients el mantenir-la en la pràctica. El seu vincle o lligam, és la pau, l’harmonia, fruit de la justificació i de l’Esperit Sant (Rm 5:1; Ga 5:22). Sense esforç ni diligència, sol·licitud, es trenca; per això cal vigilar-la com una preuada possessió present i treballar per preservar-la. És una tasca espiritual de la qual tots els redimits som responsables, que va més enllà d’un aspecte formal. No pot ser unitat en la divisió, ni unitat de mínims, ni unitat organitzativa.

Com es concreta doctrinalment (4:4-6)
És important l’ús repetit del numeral 1, que es fa en aquests versicles: sis vegades. Constitueix un desafiament per a nosaltres, i no ens permet alternatives més “realitzables” des de la perspectiva humana.
Un sol cos, és una de les maneres com Pau descriu l’església: sense divisions, gaudint d’una mateixa vida i estructurada harmoniosament. Tota església local, existint i actuant com a cos, té la responsabilitat de treballar perquè això esdevingui una realitat entre les veritables esglésies cristianes, aquelles que es troben formades per veritables renascuts.
Un sol Esperit, recorda la necessitat que cada membre del cos visqui sota l’acció de l’Esperit Sant, per poder exercir així la seva funció benèfica com a membre a favor dels altres.
Una sola esperança, un objectiu i aspiració comuna celestial, i en el camí experimentant com som transformats a la imatge de Crist.
Un sol Senyor, no permetent que res ni ningú usurpi el lloc que únicament correspon a Crist com a cap del cos.
Una sola fe, una expressió comuna de la veritat de Déu, sense parcialitzacions ni arranjaments humans.
Un sol baptisme, una manera comuna de testificar de la salvació per gràcia.
Un sol Déu i Pare, ja que la unitat cristiana es fonamenta en la unitat Trinitària, i en Déu troba el seu origen: de tots, per damunt de tots, per tots i en tots nosaltres.

La diversitat que no trenca la unitat (4:7-16)
La diversitat a la qual aquí es fa referència, és aquella que hi ha entre els membres del cos en base al lloc que ocupen i a la funció que realitzen a favor de tots.
Tota acció divina es fonamenta en l’obra de la Creu, que té els seus antecedents en l’eternitat passada i es projecta fins a l’eternitat futura; però que té l’exaltació de Crist als cels com a moment a partir del qual ell va proveir la seva Església amb persones capacitades espiritualment per atendre totes les seves necessitats. Uns van ser donats una vegada i per sempre, els apòstols i els profetes, establerts en el fonament de l’Església (Ef 2:20), que únicament es posa una vegada. Uns altres són donats al llarg de tota la dispensació de la gràcia: evangelistes i pastors i mestres. La tasca d’ells és perfeccionar els sants per al servei cristià i l’edificació del cos, i fer-los créixer en Crist. Tot i que ells són únicament instruments en la mà de Déu, que és qui fa l’obra.

Caminar dignament implica deixar de caminar com ho fèiem abans (4:17-32)
Pau diu clarament que per caminar com a cristians, cal deixar de caminar com ho fan els gentils, i explica el que vol dir tot seguit. També diu que cal deixar de banda l’home vell, per renovar l’esperit de l’enteniment i vestir-se de l’home nou. I seguidament passa als detalls, indicant el que cal deixar, per què s’ha de substituir, i quines són les raons.
La mentida, l’enutjar-se pecant, el robar, les paraules corruptes, l’entristir l’Esperit Sant, l’amargor, l’enuig, la ira, la cridòria i la malícia, s’ha de deixar; per parlar la veritat, treballar, parlar edificant, ser benignes, compassius i perdonadors. Ja que som membres amb els altres cristians del cos de Crist, no hem de pecar, no hem d’acabar el dia enutjats, no hem de donat lloc al diable, hem de procurar tenir béns per ajudar els necessitats, hem de ser de benefici per als oients: Déu ens ha perdonat.

Hem de ser imitadors de Déu (5:1-20)
Com un fill pot imitar el seu pare, en la nostra condició de fills de Déu, estem capacitats i tenim l’obligació d’imitar al nostre Pare Déu per mitjà de l’Esperit Sant. Pau presenta tres maneres de “caminar” que evidenciaran aquesta realitat: en amor, com a fills de llum i com a savis.
Per caminar en amor, hem de considerar i seguir l’exemple de l’amor sacrificial de Crist. Com a sants, no han de ser tema de les nostres converses la fornicació, la impuresa, la cobdícia; ni obscenitats, bajanades ni plagasitats, sinó ser agraïts.
Per caminar com a fills de llum, hem de manifestar el fruit de l’Esperit Sant, examinar el que és agradable al Senyor i redargüir les obres de les tenebres, a més de no participar en elles.
Per caminar com a savis, hem d’aprofitar el temps, entenent quina és la voluntat de Déu, no embriagant-nos, essent plens de l’Esperit Sant i parlant espiritualment, donant gràcies al Senyor.

Sotmetent-nos (5:21-6:9)
El mot “sotmetre's” és una d’aquelles paraules que sovint es fa servir d’una manera força incorrecta, fins i tot entre els cristians. De vegades, fins i tot es fa servir per exigir una obediència cega i inqüestionable; cosa que fa que oblidem el que ensenya l’Escriptura sobre el tema.
En l’Escriptura trobem una jerarquia de principis, a la llum dels quals s’han d’interpretar les particularitats, que mai no poden negar el principi general. Il·lustrem-lo. És un principi general de primer grau que ens hem de sotmetre a Déu, tot altre sotmetiment es troba en un lloc inferior, i no pot negar el prioritari. Les paraules de Pere a les autoritats del seu moment il·lustrem això (Ft 4:19). Les dues vegades que es fa servir aquest mot al Nou Testament referit a Déu, es diu que és un sotmetiment que té com a propòsit donar-nos victòria davant del diable (Jm 4:7) i donar-nos vida autèntica (He 12:9).
Pel que fa a l’Església, el principi general, el primer en jerarquia es refereix a la relació que tots els creients han de tenir amb el seu Senyor i Salvador: “l’Església està sotmesa a Crist” (Ef 5:24). En aquest sotmetiment, el segon principi general, subordinat a l’anterior, és que entre els creients hi ha d’haver una actitud de sotmetiment mutu, de tots cap a tots, sense cap distinció per raons de sexe, edat, responsabilitat, etc.; i que s’ha de fer en el temor de Déu, i com un acte d’humilitat (Ef 5:21; 1Pe 5:5). Sota aquest principi general s’han d’interpretar els sotmetiments de què es parla tot seguit, sense negar el que és primer en jerarquia.

En el matrimoni (5:22-33)
Aplicant el que hem dit fa un moment, el principi de grau superior establert al versicle 21, requereix que el marit, com a creient, estigui subjecte a la seva muller, com a creient, i viceversa.
El sotmetiment de la muller cristiana al seu marit cristià (pel que diu el context) té com a propòsit manifestar el misteri de la relació existent entre Crist i l’Església. No es un sotmetiment al marit i punt, és un sotmetiment que pressuposa que aquest es troba sotmès a Déu, i ho fa tot per amor sacrificat; d’altra manera seria un sotmetiment a pensaments i desitjos carnals, cosa que estaria contra el principi de sotmetiment a Déu, que és el primer en la jerarquia.

En la família (6:1-4)
Tornem a recordar que el principi general requereix que el pare i la mare com a cristians s’han de sotmetre al seu fill com a cristià, i viceversa.
Sense negar el fet anterior, se'ls demana als fills cristians que obeeixin als seus pares segons el manament de Déu, per gaudir de les benediccions per ell promeses. És un obeir a aquells que els crien en la disciplina i l’amonestació del Senyor; i en cap moment es poden sotmetre a ells quan va en contra del sotmetiment a Déu, que és el primer en la jerarquia.

Entre patrons i treballadors (6:5-9)
També parla a aquells que es trobaven en una situació socio-laborals molt comuna en aquells temps: els amos i els esclaus. Els amos creients havien de sotmetre's als esclaus creients, en la seva condició de creients, i viceversa. Amb tot, això no treia que socio-laboralment els esclaus creients havien de sotmetre's, obeint, als seus amos (el mot apareix a Tit 2:9).
Amb això els esclaus creients estaven servint Déu, i fent el bé; però els amos creients no podien oblidar que tots tenim un Senyor als cels, a qui havien de donar comptes, i per a Déu no hi ha accepció de persones.
El fet que Pau ho requereix, indica que és un acte voluntari, i que entre els cristians és quelcom que no es pot imposar.

Finalment (6:10-20)
Les paraules finals de Pau, abans de la conclusió, eren per recordar als germans la necessitat que tenien de ser “enfortits en el Senyor i en el poder de la seva força”. Això és necessari, ja que la vida cristiana és una batalla espiritual, per a la qual el Senyor ha proveït tot el necessari als seus redimits. El propòsit és resistir i estar ferms, i no conquerir, com alguns pretenen en l’actualitat, com el moviment de “la guerra espiritual”.
Per parar tots els atacs, es compta amb la veritat, la justícia, la preparació de l’evangeli de la pau, la fe i la salvació. Per repel·lir els atacs, es compta amb la Paraula de Déu i la pregària.