skip to main |
skip to sidebar
Pau va escriure aquesta epístola des de la ciutat d’Efes (1Co 16:8, 19), cap a l’any 54/55 d. C., durant la primera part del seu tercer viatge missioner. Aleshores feia ja uns 3/4 anys que havia marxat de Corint. L’Església li havia escrit una carta demanat orientació sobre diferents circumstàncies que vivien, i per a les quals els calia l’ajut apostòlic. Però, els de la casa de Cloe, li havien donat una informació addicional, explicant-li la greu situació espiritual que s’estava vivint allí, que amenaçava de trencar l’Església.
Sota la inspiració de l’Esperit Sant, Pau escriu a l’Església per enfrontar aquesta triple necessitat: a) la divisió existent (capítols 1 a 4); b) denunciar certs pecats que estaven tolerant (capítols 5 i 6); i c) respondre les preguntes que li havien fet (capítols 7 a 15).
L’objectiu de Pau era fer-los recordar la necessitat que tenien de viure vides santes, personalment i com a Església. Aquesta és una de les raons per les quals comença l’epístola recordant que ells eren “santificats”, i que havien estat cridats “com a sants”.
Pau, com el Senyor, mai deixa de reconèixer l’obra divina en els redimits, i així ho fa també a l’inici d’aquesta carta als corintis. Quan recorda com la gràcia ha obrat en ells, dóna gràcies a Déu per ells, i per com han estat enriquits espiritualment, “en la mesura que el testimoni de Crist” s’ha afermat en ells (1:4-9).
Però els “de la casa de Cloe” li havien comunicat que “hi havia baralles” entre ells. No queda clar si aquests germans havien fet servir el mot “baralles”, o solament havien descrits els fets, i Pau aplica el mot a la situació, després de fer servir “divisions” en el versicle anterior.
El primer que veiem, és que el mot baralles és plural, indicant que no era un fet puntual, ni estava motivat per un fet únic: havia esdevingut una trista constant, que els havia situat en una espiral sense sortida. El mot grec està traduït com a “baralles” als corintis (1Co 1:11; 3:3; 2Co 12:20), als gàlates (5:20), i a Timoteu (1Tm 6:4); “rivalitats”, als romans (Rm 1:29; 13:13); “dissensions”, als filipencs (Fl 1:15); i “discussions”, a Titus (Tt 3:9). Aquestes diferents accepcions del mot ens permet veure la situació en tota la seva gravetat.
Però Pau no vol quedar-se en un mot, per això els fa saber quins són els fets que descriu com a “baralles”: “Amb això vull dir que cadascun de vosaltres diu: Jo sóc de Pau; o: Jo d’Apol·los; o: Jo de Quefes; o: Jo de Crist” (1:12). Pau sabia que ha Corint s’havien format quatre grups enfrontat (partits), que feien servir com a etiqueta el nom de tres ministres de Senyor (Pau, Apol·los i Pere) i el del mateix Crist.
Primera argumentació
Pau els porta a considerar que les baralles estan fora de lloc en l’Església per tres raons: a) Crist no està dividit, i l’Església és el cos de Crist; b) cap servent de Déu ha estat crucificat per ells, cap els ha redimit; d) cap cristià ha estat batejat en el nom de cap servent de Déu, per viure per a ell (1:13). Tot això és el que estaven afirmant amb la seva actuació, un fet que estava fora de lloc en l’Església de Déu, i portava a perdre el testimoni com a Església de Crist enmig del món.
Havien de recordar la centralitat de la creu de Crist, de Crist crucificat, i la seva proclamació: la paraula de la Creu (1:17, 23). Això implicava gaudir del poder i de la saviesa de Déu (1:24).
Havien de recordar que no podien pretendre ser humanament el que no eren: “…no hi ha gaires savis segons la carn, ni gaires poderosos, ni gaires nobles” (1:26-29).
Havien de recordar que la saviesa espiritual, centrada en la persona i l’obra de Crist (1:24, 30), solament la podien evidenciar els espirituals, aquells que discernien totes les coses, i no són jutjats de ningú, perquè actuen segons la ment de Crist (2:15-16).
Segona argumentació
Si calia definir la condició espiritual dels membres de l’Església de Corint, en general, Pau els havia de descriure com a “carnals, com a infants en Crist” (3:1). Però ells no es consideraven “nens”, ja tenien 5 anys de creients, ja eren madurs, no els mancava cap do, eren savis… Pau argumenta aquesta afirmació recordant-los que, tot i que va romandre amb ells un any i mig, no els va poder arribar a donar ensenyaments profunds, perquè no els podien pair aleshores ni ara. L’evidència pràctica d’això era: l’enveja (“zélos”,) baralles i divisions (“dikhostasíai”, cismes) que hi ha entre ells, que forma part de les obres de la carn (Ga 5:20); i l’afirmació carnal “Jo sóc de Pau… Jo d’Apol·los” (3:4), que mostra que no havien entès el lloc dels servidors del Senyor en la seva obra (veure 3:5-10).
La seva maduresa cristiana era responsabilitat d’ells, ja que Pau va plantar, Apol·los regà, i Déu volia donar el creixement (3:6). O, fent servir una altra il·lustració, Pau va posar el fonament com a arquitecte expert, un altre va edificar damunt, però calia que cadascú mirés com hi edificava, ja que davant del Tribunal de Crist tot es manifestarà (3:10-15).
El mantenir-se en santedat, com a santuari de Déu que és el seu cos, també era responsabilitat d’ells (3:15-16); i amb aquestes paraules s’avançava al que els havia de dir en la següent secció.
El gloriar-se en els homes, fins i tot en el servidors del Senyor, mostrava la “saviesa” humana, que s’oposa a la divina, en aquells que actuen d’aquesta manera.
Els motius d’aquestes paraules
El primer era que “ningú no s’infli a favor de l’un i en contra de l’altre” (4:4-13). Per això ho ha exemplificat en ell i en Apol·los.
El segon és amonestar-los com a fills estimats, no avergonyir-los (4:14-15). El tercer motiu era exhortar-los perquè fossin imitadors d’ell, com ho era de Crist, preparant-se per a la seva vinguda (4:16-21).
