dimecres, 17 de setembre de 2008

1TESSALONICENCS 4:1-5:22

Precs i exhortacions

La part final de l’epístola comença al capítol 4, i recull un seguit de precs i exhortacions que abasta quasi la meitat de l’extensió de l’escrit. Les bases havien estat establertes, ara el que calia era caminar i plaure Déu cada vegada més i millor.
En primer lloc els recorda que la voluntat de Déu per a tot cristià és la santificació, viure separat per a Déu. Però la santificació té una vessant positiva, i una altra de negativa: l’abstinència de la fornicació, de la concupiscència, d’abusar del germà o d’aprofitar-se d’ell. Cal atendre la vessant negativa, separar-se de…, per poder viure la vessant positiva, apropar-se a Déu (4:3-8).
Una altra exhortació és a abundar més i més en l’amor fraternal, com havien estat ensenyats per Déu, i a viure tranquil·lament, ocupant-se en les seves pròpies coses i treballant amb les seves pròpies mans (4:11-12).
Però abans de poder exhortar-los a animar-se mútuament davant la mort dels germans, perquè no s’entristissin com els incrèduls, els ha d’explicar més àmpliament i detalladament el que succeirà als qui han mort i als qui encara siguin vius quan Jesús torni a buscar els seus. Un cop més es presenta les implicacions pràctiques de la doctrina, i en concret de l’escatologia, (4:13-18).
Una altra exhortació, que té com a referència “el dia del Senyor”, els recorda que els cristians no tenim excusa perquè el dia del nostre encontre amb el Senyor ens agafi desprevinguts, adormits, ja que sabem que podem venir davant la seva presència en qualsevol moment, i que per això ens hem de mantenir vetllant i sobris (5:1-10).
Pau els recorda que tots tenen la capacitat per exhortar-se i edificar-se mútuament, i que han de continuar fent-ho com fins aquell moment (5:11).
Alguns d’entre ells estaven assumint esforçadament responsabilitats pastorals, que es descriuen amb els mots treballar, dirigir i amonestar, i calia que els reconeguessin i que els estimessin molt per l’obra que feien, en lloc de queixar-se si no ho feien tot prou bé: “Viviu en pau entre vosaltres”. Els prega que ho facin (5:12-13).
Però alguns no acabaven d’anar endavant, i sembla que no sabien què fer. Pau els exhorta a amonestar els ganduls, a encoratjar els pusil·lànimes, a sostenir els febles, i a ser pacients amb tots (5:14). Un fet que caldrà enfrontar novament en la segona epístola.
També els exhorta a tenir cura de cercar sempre el bé, fins i tot a aquells que els facin mal; a viure gojosos, a pregar incessantment, a donar gràcies en tot, no apagar l’Esperit ni menystenir les profecies, examinar totes les coses, retenir únicament el que és bo, i en general a abstenir-se de tota mena de mal.