dijous, 4 de setembre de 2008

FILIPENCS 1:3-26

La introducció

Després d’adreçar-se als germans, i desitjar-los les benediccions de Déu, Pau els diu, obertament, que són de benedicció en la seva vida. Tot record d’ells és motiu de gratitud al Senyor, cada vegada que prega a Déu per ells ho fa amb goig. Han estat uns companys fidels des de la seva conversió, han participat tant com els ha estat possible en l’Evangeli des del primer dia. Pau els té al cor, ja que mai l’han deixat; han estat amb ell en les bones i en les dolentes, a diferència de molts altres. Han estat companys seus quan ha estat empresonat i quan ha calgut defensar l’evangeli dels enemics, així com en la confirmació de l’Evangeli.
Ara que Pau està empresonat a Roma, tot i tenir la companyia dels germans en aquella ciutat, enyora d’una manera molt especial els filipencs; i d’una manera encara més viva després de rebre l’ajut que li van fer arribar per mitjà d’Epafrodit, després d’un viatge d’uns 1.300 quilòmetres, amb totes les dificultats que això implicava en aquell temps.
La pregària de Pau per ells no és perquè es mantinguin, sinó perquè avancin en l’abundància, en l’excel·lència, en la plenitud, tenint present la perspectiva del dia de Crist.
Corresponent a l’interès que han mostrat per ell, Pau els vol informar sobre la seva situació. Les coses que li han succeït “han contribuït més aviat al progrés de l’evangeli”. En primer lloc, el fet d’estar sota custòdia li ha premès fer conèixer que estava empresonat per la seva fe, i poder parlar àmpliament de l’Evangeli. En segon lloc, els germans, en veure la seva actuació, gosen molt més proclamar sense por l’Evangeli. És cert que alguns ho feien pensant que li afegiran aflicció, però, per sobre de tot, es consola pensant en què de totes maneres “Crist és predicat”.
Amb tot, no deixa de preocupar-lo l’actuació d’aquells que prediquen Crist per rivalitat. No és perquè temi per la seva vida, sinó a fi de no ser avergonyit com a servent de Jesu-Crist, i per aconseguir-ho confia en la intercessió dels germans i en el “subministrament de l’Esperit de Jesu-Crist”.
Sap que el resultat del seus procés a Roma pot ser la mort, això preocupava els germans, i que també ell ha estat considerant. Però a ell no l’espanta la mort. Ell ha dedicat la seva vida al servei del Senyor, i la mort únicament comportaria un guany, ja que seria el compliment del seu anhel de marxar amb al Senyor. Ell voldria marxar amb el Senyor, la seva presència no és imprescindible; però, com a servent de Crist, el que vol fer és la Seva voluntat per sobre de tot. Ha considerat tot aquests fets en la presència del Senyor, i ha arribat a la conclusió que encara no morirà, que no ha acabat la tasca que el Senyor li ha encomanat, i que, fins i tot, anirà a Filips.