dijous, 4 de setembre de 2008

GÀLATES 3 I 4

Sobre la justificació per la fe

Una referència al moment de la seva conversió (3:1-7)
Pau parla amb molta duresa a aquests creients, cosa que ens dóna una idea de la gravetat de la situació. Dos cops els anomena “insensats”. Segons diu Pau a Titus (3:3), aquest era un tret característic nostre quan érem incrèduls, amb tot també el Senyor hagué d’anomenar d’aquesta manera a aquells deixebles que anà a cercar quan tornaven cap a Emmaús (Lc 24:25), per descriure la seva incapacitat per entendre les Escriptures.
La presentació de l’Evangeli va ser tan clara i pública, que Pau no pot entendre el que els ha succeït, ja que no estan obeint la veritat. Els porta a revisar el moment de la seva conversió per mitjà d’un seguit de preguntes.
La primera: “¿Vau rebre l’Esperit per les obres de la llei, o per escoltar amb fe?” (v. 2). Amb aquestes paraules els tracta de creients, i els porta a recordar com ho van esdevenir: “per escoltar amb fe”.
La segona: “Havent començat en l’Esperit, heu d’acabar en la carn” (v. 3). Mostra la inconsistència que es pot produir en llur vida cristiana si no es mantenen vivint en l’Esperit, ja que seguint la doctrina dels judaïtzants s’acaba vivint com a cristians carnals.
La tercera: “Heu sofert tantes coses en va?” (v. 4). Quan van creure l’Evangeli van tenir problemes tant amb els gentils com amb els jueus, significa això que van ser sofriments inútils, no els van patir per identificar-se amb Crist?
La quarta: “El qui us proveeix doncs l’Esperit i fa obres poderoses en vosaltres, ¿ho fa per les obres de la llei, o per escoltar amb fe?” (v. 5). Els porta a recordar l’evidència de l’obra de Déu en les seves vides, i a examinar les raons per les quals Déu va obrar en ells. És més, els recorda que Abraham, aquell de qui parlen sovint els judaïtzants, va experimentar l’obra de Déu en la seva vida per haver cregut Déu.
Abraham és el punt de referència, i ell senzillament “va creure Déu i li fou comptat per justícia”; la vinculació amb Abraham únicament és possible si s’és dels de la fe (3:6-7).

Argumentació a la llum de l’Antic Testament (3:8-24)
Pau recorda que l’Evangeli no és una novetat, ja que va ser anunciat a Abraham, en la promesa que Déu li va donar. En aquella promesa l’Escriptura preveia que Déu justificaria els gentils per la fe (v. 8), així com ho havia de fer amb “els que són de les obres de la llei” (v. 10), ja que “en virtut de la llei ningú no es justifica davant de Déu” (v. 11), al contrari, ens troben sota maledicció davant la incapacitat de perseverar en el compliment de totes les coses que han estat escrites en el llibre de la Llei.
Crist esdevé central, com qui va redimir a aquells que es trobaven sota la maledicció de la llei, i com qui ha fet possible que la benedicció d’Abraham arribés als gentils, fet que queda confirmat amb la recepció de l’Esperit Sant (vv. 13-14). Sense negar les promeses als descendents d’Abraham, via Isaac-Jacob, contingudes en el pacte establert per Déu, emfasitza que el fet que Déu parlés de “llinatge”, en singular, limita el compliment total d’aquest a la persona del Crist (vv. 15-16), i això la Llei no ho va anul·lar (vv. 17-18).
Tot seguit, analitza les limitacions de la Llei, i el propòsit pel qual va ser donada. La seva limitació és que Déu no li va concedir la capacitat de vivificar quan la va donar, com sembla que ho afirmaven els judaïtzants, per això no pot justificar ningú (v. 21).
Les raons per les quals Déu la va donar, les podem agrupar en quatre:
  1. “Fou afegida per causa de les transgressions” (v. 19a), per fer l’home conscient dels seus pecats, i de la seva condició pecaminosa.
  2. Havia de portar a terme una tasca temporal necessària en el programa salvador de Déu: “fins que arribés el llinatge al qual havia estat feta la promesa” (v. 19b). Calia conscienciar la gent del seu pecat, perquè entenguessin la necessitat d’un redemptor.
  3. “Va recloure totes les coses sota pecat”. Com si haguéssim estat tancats en una presó sota guarda, reclosos en espera de l’alliberador, el llinatge d’Abraham, i del mitjà d’alliberament, la fe en Jesu-Crist (vv. 22-23).
  4. Havia de ser “el nostre mentor per dur-nos a Crist” (v. 24). Això la presenta tenint cura de nosaltres, fins que ens porta als peus del Messies redemptor, per poder ser “justificats per la fe”.
Una experiència comuna a tots els creients (3:26-29)
Crist-Jesús, com aquell que ha redimit de la maledicció de la Llei i com aquell que ha fet arribar la benedicció d’Abraham als gentils, fa que jueus i gentils esdevinguin part d’una nova realitat per la fe en ell: “fills de Déu”, revestits de Crist i essent “u”, en la realitat que és l’Església de Déu (comp. 1Co 10:32). L’acte del baptisme en Crist, que és l’expressió externa d’una realitat espiritual, ho ha testificat. Això implica que les diferències entre els “tots” han desaparegut, no s’han de mantenir: siguin racials, culturals, socials o de sexe.

Com hem arribat a ser “hereus” (3:29-4:7)
La vinculació amb Crist ens fa, indefectiblement, llinatge d’Abraham i hereus d’acord amb la promesa. Pau ho afirma i ho argumenta clarament als seus receptors.
Fa referència a un fet comú en el món greco-romà: la condició de l’hereu durant la seva infantesa, que tot i ser l’amo de tot es troba sota tutors i administradors. Aquest fet que il·lustra la veritat que Pau ensenya, tot i que la correspondència no és total. La condició de la humanitat, fins a la vinguda del Fill, era com la d’aquell nen; però la vinguda del Fill i la seva obra redemptora, ens ha permès rebre l’adopció de fills. Aquest fet ha restat certificat per la recepció de l’Esperit del seu Fill en els nostres cors. Ara, per mitjà de Crist, hem entrat a gaudir de l’herència Divina.

Reflexió sobre el fet de tornar enrere (4:8-20)
La manera d’actuar dels gàlates semblava un tornar a esclavitzar-se als elements febles i pobres. L’adhesió a la doctrina judaïtzant, representada pel fet de guardar “els dies, els mesos, els temps i els anys” (v. 10), era el mateix que l’adhesió a l’antiga idolatria que havien practicat, ja que són mostres de les pretensions humanes d’aconseguir per les pròpies obres els mèrits per a la salvació. Aquesta manera d’actuar feia témer que no fossin creients, que el ministeri de Pau a favor d’ells hagués estat inútil. Era quelcom que no creia cert, ja que els anomena tot seguit “germans”, però que els havia de fer reflexionar molt seriosament.
Un cop més, la presentació doctrinal ve acompanyada de referències personals. Aquesta vegada els parla de la primera vegada que els va anunciar l’Evangeli, la lamentable condició física en que es trobava, i el van rebre. En aquell temps eren feliços, què s’ha fet d’aquella felicitat?
Pau denuncia la tàctica dels judaïtzants, que pretenien presentar-lo com a enemic dels gàlates, quan la veritat era que entre ells hi havia una relació de profund i sincer amor cristià.
El que els mancava als gàlates era que Crist fos format en ells, i aquesta tasca, en què Pau estava ficat, representava un patiment semblant al que una dona té quan ha de donar a llum. Ell ho va patir fins que van creure, i ara els tornava a experimentar fins que arribessin a la maduresa cristiana que es descriu amb les paraules “Crist sigui format en vosaltres”.

Una pregunta i una il·lustració pels que volen guardar la Llei (4:21-4:31)
Novament s’adreça a aquells que “volen ser sota la llei”, i ara fa servir el mètode rabínic de les al·legories. És com si els digués que agafant l’Antic Testament a la manera rabínica també es pot demostrar l’error dels judaïtzants. No deixa a Abraham, ara parla de la seva dona, Sara, i de l’esclava d’aquesta, Agar, de les quals va tenir fills. El fill de l’esclava va néixer segons la carn, el de la lliure, segons la promesa. D’aquí presenta el judaisme, representat per Agar i el seu fill, pel Sinaí i la Jerusalem terrenal, com un estat d’esclavitud; i el cristianisme, representat per Sara i el seu fill, i per la Jerusalem celestial, com la llibertat.
També fa servir el mateix relat per il·lustrar la persecució dels jueus contra els cristians, era la persecució del nascut segons la carn contra el nascut segons l’Esperit.
L’argumentació ratifica el que ha dit al llarg de tota l’Epístola, que els cristians estem lligats amb Abraham com a fills, i en concret, com a fills de Sara, la lliure, segons la promesa i no segons la carn.