2TESSALONICENCS 1:1

Introducció

Pau va escriure aquesta segona Epístola als Tessalonicencs pocs mesos després de la primera, un cop va rebre noves notícies de com anaven les coses en aquella nova església local, des de la mateixa ciutat de Corint.
El tema escatològic ocupa una part important de l’epístola, com a la primera, ja que calia corregir cert error doctrinal que havia arribat fins a ells sobre que “el dia del Crist ja ha vingut” (2Ts 2:2c). L’altre tema que tracta àmpliament té relació amb la necessitat d’aplicar disciplina a aquells que caminen fora d’ordre.

2TESSALONICENCS 1:1-10

La vida espiritual dels tessalonicencs

Les notícies que Pau havia rebut sobre la vida espirituals dels tessalonicencs eren molt bones. Si en la primera carta va haver de dir que el record de la conversió d’ells li feia donar sempre gràcies a Déu per ells, ara tenia motius per donar sempre gràcies a Déu per com anava la seva vida espiritual. La fe d’ells creixia cada dia més i més, el seu amor cristià augmentava, i enmig de totes les persecucions i afliccions mostraven perseverança i fe ferma. Pau no pot més que mostrar la seva satisfacció davant les esglésies de Déu.
Volent ajudar-los enmig de les persecucions i afliccions que suportaven, ho contextualitza escatològicament, i els diu que la perseverança i la fe que mostraven evidenciava que patien pel regne de Déu, del qual eren considerats dignes; i que era just que Déu retribuís amb aflicció els qui els afligien, com el càstig que esperava als qui no coneixen Déu i als qui no obeeixen l’Evangeli. La “revelació del Senyor Jesús” té una vessat gloriosa, per als creients, i una altra de judici, per als incrèduls.
Pau pregava per tot allò que faria que el nom del Senyor fos glorificat en ells, i ells amb el Senyor.

2TESSALONICENCS 2:1-3:15

Una secció d’exhortació

Pau divideix les seves exhortacions als tessalonicencs en tres parts.
La primera exhortació la introdueix amb un “prec”. La qüestió de la vinguda del “dia del Crist” no estava clara a Tessalònica, i certes “notícies” que circulaven entre els creients els estaven sacsejant, torbant i fins i tot enganyant. Els rumors havien vingut de tres maneres: “Algunos estaban diciendo que Pablo había tenido una revelación sobrenatural que el Día del Senyor ya había comenzado… Otros, ya sea que desfiguraron un mensaje o lo inventaron, decían que Pablo había estado disertando sobre el tema y había proclamado que el Día del Señor ya estaba aquí… Aún otros habían evidentemente falsificado una carta como si fuera escrita por Pablo, en la cual se declaraba que el Día del Señor estaba presente” (Ryrie, p. 81). L’Apòstol indica que abans d’això havia de venir l’apostasia i la manifestació de l’Anticrist, i que una altra cosa era que en aquells moments ja estava actuant el misteri de la iniquitat.
La segona exhortació és que es mantinguessin ferms i retinguessin les “tradicions” apostòliques -una altra manera de referir-se a la doctrina.
La tercera exhortació té la força d’un manament declarat, i estableix com havien d’actuar davant els germans que no caminaven segons l’ensenyament apostòlic. La disciplina eclesiàstica ha de servir per corregir els errors de doctrina i de vida que afecten el testimoni de l’Evangeli. Aquesta s’ha d’aplicar a tot aquell que no camini segons l’ensenyament apostòlic (3:6, 13), i es descriu amb tres mots: aparteu-vos, assenyaleu-lo i no us associeu. El propòsit era que l’amonestació l’avergonyís (3:14-15), i calia tenir cura de no tractar-lo com un enemic, ja que era un germà. El cas és que alguns germans havien deixat de treballar, i dedicant-se a enredar per tot arreu, estaven creant problemes en l’Església, a més de ser una càrrega econòmica.
La triple pregària de Pau
Però no volem deixar de destacar tres coses que Pau demanava pels germans a Tessalònica. La primera, que el Senyor els consolés i afirmés en tota paraula i obra bona (2:16-17). La segona, que el Senyor dirigís els seus cors vers l’amor de Déu i vers la perseverança del Crist (3:5). I la tercera, que el Senyor els donés la pau en tot moment i de tota manera (3:16). Aquesta triple pregària no era res més que la concreció d’aquella pregària constant de què Pau els havia parlat als versicles 11 i 12 del primer capítol.

2TESSALONICENCS 3:6-18

La conclusió

Pau els explica com feia evident que una carta realment d’ell, per mostrar la falsedat d’aquella falsa carta de la qual ha parlat al principi del segon capítol, que alguns deien seva. I s’acomiada amb la mateixa invocació a la gràcia de Déu amb què havia començat.

EPÍSTOLES ALS TESSALONICENCS (1 I 2)

Les dues cartes que Pau va escriure a l’Església de Tessalònica ens complementen la descripció dels esdeveniments relacionats amb l’establiment de l’obra en aquella ciutat. El que l’Apòstol no va poder fer personalment, ho va portar a terme per mitjà dels seus col·laboradors i de la correspondència.

Aspectes generals
Les cartes es van escriure a Corint, durant els 18 mesos que Pau passà en aquella ciutat. La primera fou escrita després que Timoteu tornés amb notícies sobre l’obra a Tessalònica (1Ts 3:6-8). La segona fou escrita després que Pau sabés que hi havia allà certs errors en relació a la vinguda del Senyor, amb la intenció de corregir-los (2Ts 2:1-2; 3:6, 11).
Tot i que Pau és qui va escriure les dues cartes, incorporà en la salutació inicial a Silvà i Timoteu, que van estar amb ell en l’inici de l’obra a Tessalònica. No va necessitar recordar-los la seva condició d’Apòstol de Jesu-Crist, mostrant com n'estava de segur de l’obediència dels germans.

1TESSALONICENCS 1:1

Introducció

Pau dedica quasi la meitat de l’epístola a fer un repàs dels inicis de l’obra a Tessalònica i del desenvolupament del seu ministeri allà fins al moment. Això fa que estigui redactada en termes molt personals, tot i que és una interpretació segons Déu dels esdeveniments. Hi ha una segona part més pròpiament instructiva, on hi trobem un seguit de precs i exhortacions, que introdueix amb el mot “finalment”.

1TESSALONICENCS 1:2-2:16

Recordant l’entrada de l’Evangeli a Tessalònica

Pau recorda, als creient de Tessalònica, la tasca que va dur a terme i com ells van respondre a l’Evangeli.
Pel que fa al comportament de Pau i dels seus companys, els recorda que van rebre l’Evangeli no solament de paraula, sinó també amb “poder i amb l’Esperit Sant i amb plena convicció” (1:5). Va ser alguna cosa més que una comunicació fidel de l’Evangeli, quelcom de fonamental, ja que Pau i els seus companys ho van fer plens de l’Esperit i de convicció. També van mostrar valentia, després d’haver estat ultratjats a Filips (2:2); van evidenciar uns cors nets (2:3-4); van fer palès que no cercaven cap benefici personal, ni econòmic ni honors (2:5-6). Van actuar d’una manera afectuosa i esforçada, fins a la fatiga física (2:7-9). Conclou, resumint la manera com es van comportar amb tres mots: santa, justa i irreprensible (2:10).
Pel que fa a la manera com ells, els tessalonicencs, van rebre l’Evangeli, Pau els ha de dir que el record el porta a donar gràcies a Déu sempre per ells (1:2). Els tessalonicencs van rebre la Paraula “enmig de molta tribulació”, però això no va impedir que gaudissin del “goig de l’Esperit Sant” (1:6), ni que la seva fe s’escampés per tot arreu (1:8). L’Apòstol resumeix l’entrada que l’Evangeli tingué entre ells amb els següents mots: “Com us vau convertir dels ídols a Déu, per servir el Déu viu i veritable, i esperar dels cels el seu Fill” (1:9-10). L’estada dels evangelistes havia estat molt curta, però van fer un bon treball i van veure uns resultats positius, com poques vegades veiem en l’actualitat.

1TESSALONICENCS 2:17-3:13

Recordant com havia completat l’establiment de l’Església en la ciutat de Tessalònica

La sortida de Tessalònica va haver de fer-se depresa, i Pau no va poder deixar ben establerta l’Església d’aquella ciutat com acostumava. Més tard va provar de tornar diverses vegades per acabar de consolidar l’Església, perquè la glòria i el goig d’aquells homes de Déu era saber que els qui havien cregut romanien fidels i creixien en la gràcia, però Satanàs li ho va impedir (2:18).
Pau no ho podia suportar més, per això va resoldre enviar Timoteu, que havia passat més desapercebut a Tessalònica, a fi que reconegués la fe dels germans, i els afermés i encoratgés (3:1-5), quedant sols a Atenes. Timoteu va tornar amb bones notícies sobre la fe i l’amor dels tessalonicencs: estaven ferms en el Senyor; i això va consolar l’Apòstol (3:6-9).
Mentrestant, Pau continuava amb el seu ministeri intercessor a favor de l’Església, demanant a Déu de poder-los veure i completar les coses que mancaven a llur fe, i per llur creixement i sobreeiximent en amor: a fi que els seus cors fossin afermats irrepensibles en santedat davant Déu (3:10-13).
El punt de referència per a Pau era davant la presència de Déu, i el moment, la seva vinguda “amb tots els seus sants”. Les nocions escatològiques que van rebre aquells germans incorporaven elements eminentment pràctics (1:10 comp. 2:19; 3:13).

1TESSALONICENCS 4:1-5:22

Precs i exhortacions

La part final de l’epístola comença al capítol 4, i recull un seguit de precs i exhortacions que abasta quasi la meitat de l’extensió de l’escrit. Les bases havien estat establertes, ara el que calia era caminar i plaure Déu cada vegada més i millor.
En primer lloc els recorda que la voluntat de Déu per a tot cristià és la santificació, viure separat per a Déu. Però la santificació té una vessant positiva, i una altra de negativa: l’abstinència de la fornicació, de la concupiscència, d’abusar del germà o d’aprofitar-se d’ell. Cal atendre la vessant negativa, separar-se de…, per poder viure la vessant positiva, apropar-se a Déu (4:3-8).
Una altra exhortació és a abundar més i més en l’amor fraternal, com havien estat ensenyats per Déu, i a viure tranquil·lament, ocupant-se en les seves pròpies coses i treballant amb les seves pròpies mans (4:11-12).
Però abans de poder exhortar-los a animar-se mútuament davant la mort dels germans, perquè no s’entristissin com els incrèduls, els ha d’explicar més àmpliament i detalladament el que succeirà als qui han mort i als qui encara siguin vius quan Jesús torni a buscar els seus. Un cop més es presenta les implicacions pràctiques de la doctrina, i en concret de l’escatologia, (4:13-18).
Una altra exhortació, que té com a referència “el dia del Senyor”, els recorda que els cristians no tenim excusa perquè el dia del nostre encontre amb el Senyor ens agafi desprevinguts, adormits, ja que sabem que podem venir davant la seva presència en qualsevol moment, i que per això ens hem de mantenir vetllant i sobris (5:1-10).
Pau els recorda que tots tenen la capacitat per exhortar-se i edificar-se mútuament, i que han de continuar fent-ho com fins aquell moment (5:11).
Alguns d’entre ells estaven assumint esforçadament responsabilitats pastorals, que es descriuen amb els mots treballar, dirigir i amonestar, i calia que els reconeguessin i que els estimessin molt per l’obra que feien, en lloc de queixar-se si no ho feien tot prou bé: “Viviu en pau entre vosaltres”. Els prega que ho facin (5:12-13).
Però alguns no acabaven d’anar endavant, i sembla que no sabien què fer. Pau els exhorta a amonestar els ganduls, a encoratjar els pusil·lànimes, a sostenir els febles, i a ser pacients amb tots (5:14). Un fet que caldrà enfrontar novament en la segona epístola.
També els exhorta a tenir cura de cercar sempre el bé, fins i tot a aquells que els facin mal; a viure gojosos, a pregar incessantment, a donar gràcies en tot, no apagar l’Esperit ni menystenir les profecies, examinar totes les coses, retenir únicament el que és bo, i en general a abstenir-se de tota mena de mal.

1TESSALONICENCS 5:23-28

Comiat

Pau dedica les últimes paraules a recordar als germans, i a si mateix, que és Déu qui els ha de santificar completament, i qui els ha de guardar íntegrament irreprensibles fins a la vinguda del Senyor, tot i que l’expressió “sigui guardat” sembla indicar que ells tenien una part de responsabilitat en què això fos possible.
Els demana que preguin per ells; saluda els germans amb un bes sant, mostrant el seu sincer afecte per ells; i els requereix, us adjuro, que la carta fos llegida a tots.
I un cop més acaba com havia començat, invocant la gràcia de Deu.

FILIPENCS

Aquesta epístola formaria part d’aquelles que Pau va escriure al llarg del seu empresonament a Roma (juntament amb Efesis, Colossencs i Filemó) cap a l’any 62 o 63 d. C.
Aleshores feia uns 10 anys de la seva primera visita a Filips, de l’inici de l’església d’aquella ciutat, durant el seu segon viatge missioner; tot i això, els germans encara mantenien una relació molt especial amb l’apòstol. Una mostra d’això és que una de les raons per la que els va escriure aquesta carta va ser per agrair als germans l’ajut econòmic que li havien fet arribat per mitjà d’Epafrodit, un dels obrers a Filips, col·laborador de Pau.
Aquest lligam entre Pau i l’església de Filips es deixa veure en la familiaritat amb què els escriu, i com obre el seu cor als germans al llarg de l’epístola.

FILIPENCS 1:1-2

La salutació

Si considerem les salutacions de les altres epístoles eclesiàstiques, veurem que Pau no es presenta com a apòstol únicament a les esglésies de Macedònia, Filips i Tessalònica. Això ens parla de la llibertat amb què els escriu, amb la seguretat que atendran acuradament les indicacions que ha rebut del Senyor per a ells.
Per primera vegada, Pau no s’adreça solament a l’església com un tot, als sants, sinó que fa referència específica als seus supervisors i diaques. Els sants de Filips formaven una unitat amb els seus dirigents espirituals, ja que formaven una església organitzada segons el patró del Nou Testament.

FILIPENCS 1:3-26

La introducció

Després d’adreçar-se als germans, i desitjar-los les benediccions de Déu, Pau els diu, obertament, que són de benedicció en la seva vida. Tot record d’ells és motiu de gratitud al Senyor, cada vegada que prega a Déu per ells ho fa amb goig. Han estat uns companys fidels des de la seva conversió, han participat tant com els ha estat possible en l’Evangeli des del primer dia. Pau els té al cor, ja que mai l’han deixat; han estat amb ell en les bones i en les dolentes, a diferència de molts altres. Han estat companys seus quan ha estat empresonat i quan ha calgut defensar l’evangeli dels enemics, així com en la confirmació de l’Evangeli.
Ara que Pau està empresonat a Roma, tot i tenir la companyia dels germans en aquella ciutat, enyora d’una manera molt especial els filipencs; i d’una manera encara més viva després de rebre l’ajut que li van fer arribar per mitjà d’Epafrodit, després d’un viatge d’uns 1.300 quilòmetres, amb totes les dificultats que això implicava en aquell temps.
La pregària de Pau per ells no és perquè es mantinguin, sinó perquè avancin en l’abundància, en l’excel·lència, en la plenitud, tenint present la perspectiva del dia de Crist.
Corresponent a l’interès que han mostrat per ell, Pau els vol informar sobre la seva situació. Les coses que li han succeït “han contribuït més aviat al progrés de l’evangeli”. En primer lloc, el fet d’estar sota custòdia li ha premès fer conèixer que estava empresonat per la seva fe, i poder parlar àmpliament de l’Evangeli. En segon lloc, els germans, en veure la seva actuació, gosen molt més proclamar sense por l’Evangeli. És cert que alguns ho feien pensant que li afegiran aflicció, però, per sobre de tot, es consola pensant en què de totes maneres “Crist és predicat”.
Amb tot, no deixa de preocupar-lo l’actuació d’aquells que prediquen Crist per rivalitat. No és perquè temi per la seva vida, sinó a fi de no ser avergonyit com a servent de Jesu-Crist, i per aconseguir-ho confia en la intercessió dels germans i en el “subministrament de l’Esperit de Jesu-Crist”.
Sap que el resultat del seus procés a Roma pot ser la mort, això preocupava els germans, i que també ell ha estat considerant. Però a ell no l’espanta la mort. Ell ha dedicat la seva vida al servei del Senyor, i la mort únicament comportaria un guany, ja que seria el compliment del seu anhel de marxar amb al Senyor. Ell voldria marxar amb el Senyor, la seva presència no és imprescindible; però, com a servent de Crist, el que vol fer és la Seva voluntat per sobre de tot. Ha considerat tot aquests fets en la presència del Senyor, i ha arribat a la conclusió que encara no morirà, que no ha acabat la tasca que el Senyor li ha encomanat, i que, fins i tot, anirà a Filips.

FILIPENCS 1:27-2:18

La necessitat de mantenir-se en la fe

Després d’anunciar que els anirà a veure aviat, els passa a donar un seguit d’exhortacions que tenia al cor.

Calia que es mantinguessin ferms (1:27-30)
Tot i que estaven ferms, calia vigilar, com havia advertit als corintis: “el qui pensi que està ferm, que miri de no caure” (1Co 10:12). La vida cristiana és una vida de lluita per la fe, en la qual tots els membres de l’església local han d’estar unànimes: “unànimes lluitant junts per la fe de l’evangeli”.
És normal, doncs, que tinguessin adversaris, que als seus ulls es veien molt poderosos, però això no els havia espantar gens. La seva actuació era l’evidència de la seva perdició, així com el sofrir aquesta oposició era una evidència de la seva salvació. El sofrir per Crist era un privilegi del qual Pau gaudia en aquells moments a Roma empresonat, i del qual ells gaudien en la lluita que mantenien a Filips per la fe de l’Evangeli.

Calia continuar pensant el mateix (2:1-4)
Per les paraules de Pau, sembla que s’estava obrint una escletxa en la unanimitat dels filipencs per la pressió de la lluita i el sofriment per l’Evangeli. Tenint present això, Pau destaca la centralitat de Crist i de l’Esperit en l’experiència cristiana: amor, comunió, compassió, misericòrdia… I, fent-los recordar l’amor que li tenien, els demana que completin el seu goig tancant l’escletxa que s’havia obert en la unanimitat: “penseu el mateix, tenint el mateix amor, unànimes, pensant una mateixa cosa”.
Aquest fet l’exemplifica més tard, al capítol 4, en l’exhortació que fa a Evòdia i Síntica, dues obreres cristianes de Filips (4:2).

L’exemple de Crist (2:5-11)
Pau no deixa de parlar de Crist al llarg de tota l’epístola, ja sigui d’una manera directa, com aquí, o indirecta. Crist és sempre el model perfecte, el centre d’atenció i devoció de tot cristià: la seva persona i la seva obra.
En aquests versicles, Pau fa una exposició doctrinal profunda, i és que la doctrina és fonamental. Amb tot, la doctrina sempre l’hem de considerar tenint present les seves implicacions pràctiques, com veiem que ell fa aquí, perquè la sana doctrina ha de fer-nos portar vides santes.
Crist-Jesús era el model per entendre com havien de “pensar”, i la consideració atenta i reverent de la seva vinguda redemptora els havia de deixar això claríssim. La primera referència parla de com Crist-Jesús pensà “essent en forma de Déu” per esdevenir “semblant als homes”, per encarnar-se. La segona, parla com va haver de mantenir aquella manera de pensar “en la semblança exterior com a home”, per humiliar-se “a si mateix esdevenint obedient fins a la mort, i mort de creu”, morint per nosaltres en la creu del Calvari.
El camí d’humiliació que Crist-Jesús va recórrer, que el va portar a la mort redemptora, és el mateix camí que després el va tornar a la presència del Pare amb la seva humanitat glorificada, on “el va exalçar altíssimament i li va concedir un nom que és per damunt de tot altre nom”, ara i per l’eternitat.
Cal desenvolupar la pròpia salvació (2:12-18)
L’única manera de mantenir-se és anar cap a endavant, ja que la vida cristiana no és pas una realitat estàtica, sinó una realitat en constant moviment i renovació. Per això Pau mana als filipencs que s’ocupin en desenvolupar la seva salvació, cadascú de manera particular, i tots junts col·lectivament. Déu és el que fa tant el voler com l’obrar, però ells havien de deixar que el Senyor portés a terme els objectius de la salvació en la seva vida per ser llum en el món.

FILIPENCS 2:19-30

Introduint dos obrers

Sembla que inicialment Pau pensava acabar ja l’epístola, per això va dedicar aquest versicle a anunciar l’enviament de Timoteu i d’Epafrodit, dos obrers, el primer a nivell intereclesial i l’altre a nivell local.
Els dos són presentats com a obrers exemplars. Timoteu com a evangelista-missioner, amb una sincera preocupació pel bé espiritual dels filipencs. Epafrodit, el representant que l’Església de Filips havia enviat a Pau amb ajuda econòmica, com el seu col·laborador, company en la lluita i servidor en la seva necessitat. De Timoteu destaca el seu caràcter provat, i d’Epafrodit, el seu treball esforçat i sacrificat, alhora que recomana que el rebin amb tota alegria i l’honrin.
L’exemple de Crist es veu en la vida de Pau, Timoteu i Epafrodit.

FILIPENCS 3:1-4:3

Fermesa

A punt d’acabar l’epístola, com ho evidencia quan diu “finalment”, hi ha dos fets que porten a Pau a no fer-ho: el problema dels judaïtzants, i les discrepàncies entre Evòdia i Síntica.
Fermesa davant els gossos (3:1-4:1)
Les paraules de Pau revelen que deu anys després de l’Assemblea de Jerusalem, els judaïtzants encara estaven vius i actius, és més, estaven arribant a Macedònia, o a punt de fer-ho. Eren paraules d’advertiment, amb les quals els exhortava a estar a l’aguait d’aquells impurs, tant dels seus ensenyament com de les seves pràctiques. L’argumentació que Pau dóna és doble:

1. afirmant que ells eren la circumcisió, que era el senyal del pacte de Déu amb Israel, volia indicar que els cristians som el veritable poble de Déu en l’actual dispensació.
2. posant-se ell mateix com a exemple, mostra la inutilitat de la religió jueva per a la salvació, evidencia que la vida cristiana és un camí de perfecció centrat en la persona de Crist, i descriu què significa caminar d’aquesta manera.

Problemes entre obrers (4:2-3)
L’altra cosa que Pau no volia deixar de tractar era les discrepàncies existents entre Evòdia i Síntica, dues obreres de l’Església de Filips.
Pau exhorta a pensar el mateix d’una manera recurrent al llarg de l’epístola, ja que el mal que no fa l’heterodòxia entre aquells que es mantenen en l’ortodòxia doctrinal, ho pot fer la desunió entre els membres de l’església local, especialment si aquesta es produeix entre els germans i germanes amb més responsabilitat espiritual. El receptor primari d’aquesta carta, un dels supervisors o el mateix Epafrodit, les havia d’ajudar a resoldre aquest problema que hi havia entre elles, i que ja era de coneixement públic.

FILIPENCS 4:8-9

Exhortacions finals

Un cop tractats aquests dos assumptes, Pau torna a les exhortacions finals, abans d’acomiadar-se; es fa evident per la nova referència a alegrar-se en el Senyor (3:1a compareu amb 4:4). Alegrar-se en el Senyor era quelcom que calia mantenir en tot moment i sota qualsevol circumstància; i que havien d’aprendre.
Però hi afegeix unes altres exhortacions a aquella, a:

• viure de tal manera que llur benignitat fos coneguda de tots,
• recordar la proximitat de la tornada del Senyor,
• no desficiar-se per res,
• viure a l’empara de la pau de Déu,
• ocupar el pensament en tot allò que mereix la pena,
• la necessitat de practicar el que coneixien.

FILIPENCS 4:10-20

Unes paraules d’agraïment

Però no pot cloure la carta sense unes paraules d’agraïment. Vam dir que Pau els va escriure en resposta a l’ajut material que l’Església de Filips l’hi havia fet arribar per mitjà d’Epafrodit. Això el va commoure profundament, de manera que dedica onze versicles a agrair-los l’ajut.
L’apòstol considerà aquell ajut com una mostra de l’interès dels germans per ell (vv. 10-13), fet que li va produir una gran alegria en el Senyor; ho considerava com la manera en què ells compartien les seves afliccions (vv. 14-17), fet que augmenta el compte dels seus ajudadors; i també ho considerava com un suau perfum, un sacrifici acceptable, agradable a Déu (vv. 18-20), pel qual Déu supliria tota necessitat d’ells.
Davant tot això, no pot fer una altra cosa que aixecar una doxologia, unes paraules glorificant Déu.

FILIPENCS 4:21-22

Acomiadament

Abans d’acabar l’epístola encomanant-los a la gràcia del Senyor, Pau i els germans que són amb ell aprofiten l’oportunitat per enviar-hi salutacions personals. No és un acte formal, com donar-se la mà, indicava un fet més efusiu, quelcom com enviar una forta abraçada; el que ens deixa veure que existia una autèntica relació d’amor fraternal. Hi ha la salutació de Pau a tots els germans, la d’aquells que eren amb ell, la de l’Església de Roma, i la dels de la casa de Cèsar.
Tothom, tots els germans que van saber que Pau escrivia a l’Església de Filips van voler aprofitat l’oportunitat per enviar una forta abraçada. Uns pocs els coneixien personalment, la majoria no, però no per això deixaven de ser els seus germans estimats, hi volien que ells ho sabessin.

GÀLATES 1 i 2

El nostre objectiu no és fer una exposició de l’Epístola de Pau als Gàlates, sinó fer-hi una introducció general en el context de la descripció històrica que trobem en el llibre dels Fets dels Apòstols.

La raó bàsica per la qual Pau va escriure a les Esglésies de Galàcia

Podríem resumir la raó bàsica per la qual Pau va escriure a aquestes esglésies amb les paraules del versicle 6, del capítol 1: “M’admiro que us canvieu tan de pressa d’aquell que us va cridar en la gràcia del Crist a un evangeli diferent”. Són les primeres paraules de Pau, després de la salutació inicial, i revelen que el problema a Galàcia era greu, i que calia enfrontar-lo d’una manera clara i directa. Sembla que els judaïtzants ja havien arribat a aquelles noves esglésies, i que els seus ensenyaments estava a punt de portar a l’apostasia aquelles esglésies d’Àsia Menor. S’estava iniciant un procés de substitució de l’Evangeli que havia predicat Pau per un altre de diferent, fins i tot contrari a aquell, que estaven introduint els judaïtzants. Aquest canvi tan sobtat i ràpid havia deixat Pau “admirat”.
Per això, el primer que els recorda és en què consistia el veritable Evangeli. L’Evangeli del Crist (1:7) era l’Evangeli que Pau i els seus companys els havien anunciat al principi (1:8), i el que ells havien rebut com les bones notícies de la gràcia de Déu (1:9).
Tot seguit, coneixent l’argumentació dels qui estaven darrere de tot allò, fa un breu resum històric que confirma que l’Evangeli que ell els va predicar és l’únic Evangeli de Crist.
La primera cosa que els diu és que l’Evangeli que els havia predicat no era “conforme l’home” (1:11-12). Pau no l’havia rebut de cap home, ni li havia estat ensenyant enlloc. L’Evangeli del Crist li va estar revelat, en els seus aspectes bàsics per a salvació, quan anava camí a Damasc pel mateix Jesu-Crist ressuscitat (Ft 9:3-6), i amb més detall més tard, segurament en el temps que va passar a l’Aràbia (Ga 1:17).
En segon lloc els recorda que rebé la confirmació Apostòlica. La primera vegada, quan va passar quinze dies amb Pere a Jerusalem, tres anys després de la seva conversió, moment en què també s’entrevistà amb Jaume, el germà del Senyor (1:18-19). Més tard, catorze anys després, va tenir una reunió privada amb Jaume, Quefes i Joan a Jerusalem, on els exposà l’Evangeli que predicava entre els gentils, i ells no van trobar res que calgués corregir. Al contrari, van reconèixer que a ell li havia estat encomanat “l’evangeli de la incircumcisió”, i li van donar la mà dreta “en senyal de comunió” (2:1-10).
Si l’Evangeli que Pau els havia predicat, i que ells havien rebut, era l’Evangeli del Crist que havia rebut per revelació, i que Jaume, Quefes i Joan havien considerat com el mateix que ells havien rebut del Senyor, ¿què era aquest “evangeli” al qual les esglésies de Galàcia s’estaven canviant? D’entrada el defineix com “un evangeli diferent” (1:6). El mot grec “heteron”, vol dir que no és de la mateixa naturalesa, forma, classe, gènere, en un mot, que és diferent. Sembla que alguns defensaven que no era “diferent”, sinó senzillament “un altre”, d’allò, una variant correcta de l’Evangeli (1:7). Però ningú es pot inventar variants de l’Evangeli del Crist, ni el mateix Pau, ni els àngels del cel, en aquest cas aquest resta sota la maledicció de Déu (1:9).
Pau els mostra que cal ser molt acurat en això, i això ho indica quan descriu com va haver d’actuar a Antioquia amb Bernabé i Pere davant una conducta que podria induir a error: “me li vaig oposar obertament perquè era de blasmar” (2:11-21). I afegeix una síntesi sobre la justificació, en el versicles finals, així com les implicacions pràctiques d’una vida cocruficada amb Crist.

GÀLATES 3 I 4

Sobre la justificació per la fe

Una referència al moment de la seva conversió (3:1-7)
Pau parla amb molta duresa a aquests creients, cosa que ens dóna una idea de la gravetat de la situació. Dos cops els anomena “insensats”. Segons diu Pau a Titus (3:3), aquest era un tret característic nostre quan érem incrèduls, amb tot també el Senyor hagué d’anomenar d’aquesta manera a aquells deixebles que anà a cercar quan tornaven cap a Emmaús (Lc 24:25), per descriure la seva incapacitat per entendre les Escriptures.
La presentació de l’Evangeli va ser tan clara i pública, que Pau no pot entendre el que els ha succeït, ja que no estan obeint la veritat. Els porta a revisar el moment de la seva conversió per mitjà d’un seguit de preguntes.
La primera: “¿Vau rebre l’Esperit per les obres de la llei, o per escoltar amb fe?” (v. 2). Amb aquestes paraules els tracta de creients, i els porta a recordar com ho van esdevenir: “per escoltar amb fe”.
La segona: “Havent començat en l’Esperit, heu d’acabar en la carn” (v. 3). Mostra la inconsistència que es pot produir en llur vida cristiana si no es mantenen vivint en l’Esperit, ja que seguint la doctrina dels judaïtzants s’acaba vivint com a cristians carnals.
La tercera: “Heu sofert tantes coses en va?” (v. 4). Quan van creure l’Evangeli van tenir problemes tant amb els gentils com amb els jueus, significa això que van ser sofriments inútils, no els van patir per identificar-se amb Crist?
La quarta: “El qui us proveeix doncs l’Esperit i fa obres poderoses en vosaltres, ¿ho fa per les obres de la llei, o per escoltar amb fe?” (v. 5). Els porta a recordar l’evidència de l’obra de Déu en les seves vides, i a examinar les raons per les quals Déu va obrar en ells. És més, els recorda que Abraham, aquell de qui parlen sovint els judaïtzants, va experimentar l’obra de Déu en la seva vida per haver cregut Déu.
Abraham és el punt de referència, i ell senzillament “va creure Déu i li fou comptat per justícia”; la vinculació amb Abraham únicament és possible si s’és dels de la fe (3:6-7).

Argumentació a la llum de l’Antic Testament (3:8-24)
Pau recorda que l’Evangeli no és una novetat, ja que va ser anunciat a Abraham, en la promesa que Déu li va donar. En aquella promesa l’Escriptura preveia que Déu justificaria els gentils per la fe (v. 8), així com ho havia de fer amb “els que són de les obres de la llei” (v. 10), ja que “en virtut de la llei ningú no es justifica davant de Déu” (v. 11), al contrari, ens troben sota maledicció davant la incapacitat de perseverar en el compliment de totes les coses que han estat escrites en el llibre de la Llei.
Crist esdevé central, com qui va redimir a aquells que es trobaven sota la maledicció de la llei, i com qui ha fet possible que la benedicció d’Abraham arribés als gentils, fet que queda confirmat amb la recepció de l’Esperit Sant (vv. 13-14). Sense negar les promeses als descendents d’Abraham, via Isaac-Jacob, contingudes en el pacte establert per Déu, emfasitza que el fet que Déu parlés de “llinatge”, en singular, limita el compliment total d’aquest a la persona del Crist (vv. 15-16), i això la Llei no ho va anul·lar (vv. 17-18).
Tot seguit, analitza les limitacions de la Llei, i el propòsit pel qual va ser donada. La seva limitació és que Déu no li va concedir la capacitat de vivificar quan la va donar, com sembla que ho afirmaven els judaïtzants, per això no pot justificar ningú (v. 21).
Les raons per les quals Déu la va donar, les podem agrupar en quatre:

1. “Fou afegida per causa de les transgressions” (v. 19a), per fer l’home conscient dels seus pecats, i de la seva condició pecaminosa.
2. Havia de portar a terme una tasca temporal necessària en el programa salvador de Déu: “fins que arribés el llinatge al qual havia estat feta la promesa” (v. 19b). Calia conscienciar la gent del seu pecat, perquè entenguessin la necessitat d’un redemptor.
3. “Va recloure totes les coses sota pecat”. Com si haguéssim estat tancats en una presó sota guarda, reclosos en espera de l’alliberador, el llinatge d’Abraham, i del mitjà d’alliberament, la fe en Jesu-Crist (vv. 22-23).
4. Havia de ser “el nostre mentor per dur-nos a Crist” (v. 24). Això la presenta tenint cura de nosaltres, fins que ens porta als peus del Messies redemptor, per poder ser “justificats per la fe”.

Una experiència comuna a tots els creients (3:26-29)
Crist-Jesús, com aquell que ha redimit de la maledicció de la Llei i com aquell que ha fet arribar la benedicció d’Abraham als gentils, fa que jueus i gentils esdevinguin part d’una nova realitat per la fe en ell: “fills de Déu”, revestits de Crist i essent “u”, en la realitat que és l’Església de Déu (comp. 1Co 10:32). L’acte del baptisme en Crist, que és l’expressió externa d’una realitat espiritual, ho ha testificat. Això implica que les diferències entre els “tots” han desaparegut, no s’han de mantenir: siguin racials, culturals, socials o de sexe.

Com hem arribat a ser “hereus” (3:29-4:7)
La vinculació amb Crist ens fa, indefectiblement, llinatge d’Abraham i hereus d’acord amb la promesa. Pau ho afirma i ho argumenta clarament als seus receptors.
Fa referència a un fet comú en el món greco-romà: la condició de l’hereu durant la seva infantesa, que tot i ser l’amo de tot es troba sota tutors i administradors. Aquest fet que il·lustra la veritat que Pau ensenya, tot i que la correspondència no és total. La condició de la humanitat, fins a la vinguda del Fill, era com la d’aquell nen; però la vinguda del Fill i la seva obra redemptora, ens ha permès rebre l’adopció de fills. Aquest fet ha restat certificat per la recepció de l’Esperit del seu Fill en els nostres cors. Ara, per mitjà de Crist, hem entrat a gaudir de l’herència Divina.

Reflexió sobre el fet de tornar enrere (4:8-20)
La manera d’actuar dels gàlates semblava un tornar a esclavitzar-se als elements febles i pobres. L’adhesió a la doctrina judaïtzant, representada pel fet de guardar “els dies, els mesos, els temps i els anys” (v. 10), era el mateix que l’adhesió a l’antiga idolatria que havien practicat, ja que són mostres de les pretensions humanes d’aconseguir per les pròpies obres els mèrits per a la salvació. Aquesta manera d’actuar feia témer que no fossin creients, que el ministeri de Pau a favor d’ells hagués estat inútil. Era quelcom que no creia cert, ja que els anomena tot seguit “germans”, però que els havia de fer reflexionar molt seriosament.
Un cop més, la presentació doctrinal ve acompanyada de referències personals. Aquesta vegada els parla de la primera vegada que els va anunciar l’Evangeli, la lamentable condició física en que es trobava, i el van rebre. En aquell temps eren feliços, què s’ha fet d’aquella felicitat?
Pau denuncia la tàctica dels judaïtzants, que pretenien presentar-lo com a enemic dels gàlates, quan la veritat era que entre ells hi havia una relació de profund i sincer amor cristià.
El que els mancava als gàlates era que Crist fos format en ells, i aquesta tasca, en què Pau estava ficat, representava un patiment semblant al que una dona té quan ha de donar a llum. Ell ho va patir fins que van creure, i ara els tornava a experimentar fins que arribessin a la maduresa cristiana que es descriu amb les paraules “Crist sigui format en vosaltres”.

Una pregunta i una il·lustració pels que volen guardar la Llei (4:21-4:31)
Novament s’adreça a aquells que “volen ser sota la llei”, i ara fa servir el mètode rabínic de les al·legories. És com si els digués que agafant l’Antic Testament a la manera rabínica també es pot demostrar l’error dels judaïtzants. No deixa a Abraham, ara parla de la seva dona, Sara, i de l’esclava d’aquesta, Agar, de les quals va tenir fills. El fill de l’esclava va néixer segons la carn, el de la lliure, segons la promesa. D’aquí presenta el judaisme, representat per Agar i el seu fill, pel Sinaí i la Jerusalem terrenal, com un estat d’esclavitud; i el cristianisme, representat per Sara i el seu fill, i per la Jerusalem celestial, com la llibertat.
També fa servir el mateix relat per il·lustrar la persecució dels jueus contra els cristians, era la persecució del nascut segons la carn contra el nascut segons l’Esperit.
L’argumentació ratifica el que ha dit al llarg de tota l’Epístola, que els cristians estem lligats amb Abraham com a fills, i en concret, com a fills de Sara, la lliure, segons la promesa i no segons la carn.

GÀLATES 5 I 6

Sobre la llibertat cristiana

Introducció a la llibertat cristiana (5:1)
L’analogia d’Agar i Sara, presentada en el capítol anterior, introdueix el tema de la llibertat cristiana, ja que acaba el capítol dient als germans que eren fills “de la lliure”. Ara afirma que Crist ens va fer lliures, ja que ens “va redimir de la maledicció de la llei” (3:13), i que ens hem de mantenir ferms en aquesta llibertat. La nostra vinculació amb el Crist assegura que ens mantinguem en l’autèntica llibertat. Que visquem com a lliures espiritualment o sota el jou de l’esclavitud es responsabilitat nostra. Les instruccions de Pau són ben clares: “Manteniu-vos… ferms” i “no sigueu oprimits novament”; i demanen respostes també ben clares.

Un perill a per la llibertat cristiana (5:2-12)
El perill era real i greu, ja que la conducta externa podia ser l’evidència que alguns d’ells no s’havien apropiat de l’obra redemptora de Crist. Circumcidar-se, en aquelles circumstàncies, equivalia a rebutjar els beneficis del Crist, estar separat del Crist i haver caigut de la gràcia. La raó era clara, ja que volia dir que havien optat per justificar-se en la llei.
En oposició als judaïtzants, els cristians tenien la seva esperança en la justícia per la fe, la circumcisió no tenia cap força, sinó la fe obrant a través de l’amor.
La situació a Galàcia era clara, els creients havien estat corrent la cursa cristiana bé, quan uns nouvinguts els havia posat destorbs en la seva cursa, però Pau tenia confiança en ells en el Senyor. No havien vigilat, no havien observat la doctrina de la separació, i ara tenien el mal entre ells; els judaïtzants, tot i ser pocs, havien tingut llibertat per actuar com aquella mica de llevat que fermenta tota la massa; però no quedarien sense judici de part del Senyor (vv. 10, 12).

L’Esperit Sant i la llibertat cristiana (5:13-26)
Crist ha fet lliures els creients, i ens ha cridat a viure en aquesta llibertat. Un perill eren els judaïtzants, que els volien fer viure oprimits novament sota el jou d’esclavitud; però també n’hi havia un altre, malentendre la llibertat cristiana i transformar-la en llibertinatge, donant ocasió per a la carn. La llibertat cristiana implica llibertat per servir els altres, servint el Senyor; per servir els altres per amor i no per obligació, no per viure per a un mateix. En última instància, la llei havia estat sintetitzada, a més del fet d’estimar Déu sobre totes les coses, amb estimar el proïsme com a un mateix (v. 14 comp. Lv 19:18).
Les doctrines equivocades mai no poden produir vides santes, i això s’estava fent evident entre les esglésies de Galàcia. L’enfrontament entre els gàlates era tan greu, que Pau el descriu amb les paraules: mossegar-se, devorar-se i consumir-se. Per aquell camí, la seva pròpia carnalitat, i no l’heterodòxia, faria que el Senyor tragués el portallàntia del testimoni en aquella regió (Ap 2:5).
La llibertat que Crist els havia donat, i que ells havien de mantenir fermament, implicava caminar en l’Esperit per així no satisfer el desig de la carn (v. 16). No havien d’oblidar que l’Esperit i la carn estaven en total oposició, i que l’evidència que no estaven sota la Llei era ser guiats per l’Esperit.
Però Pau vol deixar clar de què està parlant. És evident quines són les obres de la carn: adulteri, fornicació, impuresa, lascívia, idolatria, bruixeria, enemistats, baralles, gelosies, ires, rivalitats, divisions, partits, enveges, homicidis, embriagueses, golafreries… són algunes d’elles, tot i que el detall no les esgota, com ho veiem per les paraules “i les coses semblants a aquestes” (vv. 19-21). És la manera d’actuar dels homes incrèduls, i si algú d’ells viu d’aquesta manera està evidenciant que no és un redimit.
Però aquells que tenen l’Esperit en ells, els veritables redimits, evidencien d’alguna manera el seu fruit en les seves vides. El fruit de l’Esperit és un de sol, tot i que té moltes facetes, com les pedres precioses, i amb el temps es fa més gran i és més bo. Aquest fruit inclou amor, goig, pau, longanimitat, benignitat, bondat, fe, mansuetud i temprança (vv. 22-24).
Ser cristià, ser del Crist, implica necessàriament haver crucificat la carn amb les seves passions i desitjos. Aquesta és una realitat interior, que ha de manifestar-se en una conducta cristiana: “caminem també en l’Esperit”.

Com fe ús de la llibertat cristiana entre els germans (6:1-10)
En l’aplicació de la disciplina (vv. 1-5). Pau descriu com cal actuar davant d’un germà que ha comès un acte de pecat, no un que viu en pecat. En primer lloc indica que tota actuació vers un germà que ha pecat té com a objectiu “restablir-lo” a la comunió amb Déu i amb l’assemblea, aquest és l’objectiu de la veritable disciplina eclesiàstica. Per actuar adientment cal ser “espiritual”, que pel context vol dir caminar en l’Esperit, sense pecat i sota la guia de l’Esperit. Emfasitza específicament un dels aspectes del fruit de l’Esperit: “esperit de mansuetud”, encara que en menciona uns altres al dir que s’ha de fer sense supèrbia, vigilant-se a un mateix per no actuar igual. Els germans estan per ajudar-se, per compartir les càrregues, i no per enfonsar l’altre.
Pel que fa a aquells que ens ensenyen la Paraula (v. 6). Els obrers cristians no han de demanar res per portar a terme la seva tasca, però aquells que es beneficien del seu treball tenen l’obligació davant del Senyor de fer-los participants dels seus béns. El text parla específicament d’ajudar-los econòmicament, però no exclou el reconeixement dels beneficis espirituals rebuts, d’interessar-se per ells i d’ajudar-los en pregària. D’això som responsables davant Déu (vv. 7-8).
Fent bé a tothom (vv. 9-10). Som lliures per fer el bé a tothom, però ens hem d’interessar en primer lloc pels qui són de la família de la fe. En les nostres prioritats cal que hi hagi ajudar els germans, i si podem també els que no són creients.

GÀLATES 6:11-18

Conclusió

Pau ha dictat la seva carta a un altre, però l’acaba de la seva pròpia mà. Té una lletra molt característica, és grossa, probablement per algun problema de visió. Les seves últimes paraules estableixen la centralitat de la Creu de Crist en la seva vida i en la vida de tots els cristians veritables. La creu de Crist és l’única cosa en què ens podem gloriar, recordant que això vol dir viure el que els ha dit a 2:20. La creu de Crist ha de ser el principi sota el qual caminem. El nostre patiment per Crist, amb les marques que això pot deixar en el cos, ha de ser allò que faci callar els que s’oposen.
Quan va començar la carta els va desitjar que la gràcia fos amb ells, i ara que s’acomiada, els torna a desitjar el mateix. I és que aquells que són germans per la gràcia, han de romandre units per la gràcia.